🌟Guanyadora Narrativa segon cicle: Francina Suñer Móra (3r ESO E)
L'ESTIU DEL 22
Corria el més aviat possible mentre sentia les meves "Dr. Martins" trepitjar fort a terra. De sobte, l'oficina de policia del poble es va fer visible.
Tres dies abans
Després d'aquests darrers dos anys de pandèmia, a la fi tot era més o menys normal. Sí, som al 21 de juny del 2022. Després d'aquests darrers tres anys de ser un no viure, podem fer més o menys el que volem. Avui és el dia de final de curs i tots estem preparadíssims per passar un estiu al·lucinant.
Em sap greu, encara no m'he presentat, som la Júlia Tortosa, una al·lota de 14 anys que viu a un petit poble de Tarragona, encara que la meva mare sigui de Mallorca. Aquest estiu havia planejat fer un munt de coses amb els meus amics i amigues: anar a la platja, jugar a vòlei, anar d'excursió... però tots aquests plans se'n varen anar allà on no hi ha sol quan vaig entrar a casa. A devora la porta hi havia un parell de maletes petites arraconades devora l'entrada. Jo, estranyada, vaig cridar:
-Mare! Què fan aquestes maletes aquí? De qui són?
-Són teves, Júlia!
-Com que meves? Jo no me n'he d'anar enlloc!
-Sí, te'n vas a passar un parell de setmanes a casa de la teva tia Maria.
-No! Jo em quedo aquí! Tinc vida social, saps? Tinc plans amb els meus amics per tot l'estiu! No aniré a casa de la tia Maria!
-Mare! Què fan aquestes maletes aquí? De qui són?
-Són teves, Júlia!
-Com que meves? Jo no me n'he d'anar enlloc!
-Sí, te'n vas a passar un parell de setmanes a casa de la teva tia Maria.
-No! Jo em quedo aquí! Tinc vida social, saps? Tinc plans amb els meus amics per tot l'estiu! No aniré a casa de la tia Maria!
-Sí que hi aniràs. A més, jo i el teu pare hem d'anar de viatge aquestes setmanes a Bulgària per uns temes de la feina, em sap greu, però t'hauràs d'aguantar.
-Per què, almenys, no puc venir amb vosaltres? Jo també vull viatjar un altre pic després de tant de temps!
-Ja saps que és perillós, perquè després de la pandèmia hi ha hagut molta gent que ha escapat de la presó. No et deixaré sola aquí a casa. Aniràs a casa de la teva tia i punt!
-Però no la conec!
-T'ho passaràs bé, és com una versió meva, però en jove i més divertida i amb més energia. Segur que us enteneu, a més, ja és hora que la coneguis! Vinga, anem, que has d'anar a l'aeroport per arribar a Palma. Allà ella et recollirà, d'acord?
-Però...
-Fora però, au, agafa les maletes i marxem!
-Això no és just!
-Ja et diré jo el que és justícia, si no calles!
-D'acord, d'acord, ja va…
Dues hores més tard vàrem arribar a l'aeroport i ma mare em va deixar una nota amb el que havia de fer per arribar bé a l'avió. Ens vàrem fer petons i aferrades, i després em va manar cap a la porta del detector, clarament dient-me el seu famós "Quan arribis, escriu-me un missatge!".
Gràcies a les instruccions de la mare vaig arribar a temps a l'avió. Una vegada em vaig asseure, vaig treure els auriculars i els vaig connectar al mòbil. Vaig posar les meves cançons preferides de Green Day per passar el temps. Una vegada vaig arribar a l'aeroport de Palma i vaig baixar de l'avió, vaig veure una dona amb un paper que deia el meu nom. Em vaig dirigir cap a ella per demanar-li si de veritat era la meva tia Maria. Ella, assentint, es va presentar. Jo em vaig presentar a ella també i vaig escriure a ma mare perquè els meus pares sabessin que estava bé. Llavors la meva tia em va dur amb cotxe fins a la seva casa situada a fora vila, a uns 2 km de Llucmajor. Potser era la meva imaginació, però em sentia un poc incòmoda, suposo que era perquè estava amb una tia que no coneixia.
Quan vàrem arribar a ca seva em va dir que la meva habitació estava al pis de dalt, a la dreta, tot recte fins al final. Jo, donant-li les gràcies, vaig anar a dur les meves maletes a l'habitació i vaig decidir fer una videotrucada a la meva mare. Vàrem xerrar un poc abans que la meva tia em cridés per baixar a sopar. Li vaig dir adéu i bona nit, i vaig anar a sopar amb la meva tia. Vàrem sopar de sushi!!! M'encanta el sushi! Em va dir si, en acabar de sopar, volia anar a la meva habitació a dormir un poc, ja que després de tant de trull pensava que voldria descansar. Li vaig donar les gràcies pel sopar i li vaig dir bona nit. Em va informar que ella quedaria a veure una pel·lícula a la sala. Aquella nit vaig dormir de luxe, el llit era còmode i acollidor i el cant de les cigales de defora pareixia que cantaven una cançó de bressol només per a mi.
L'endemà em vaig aixecar a les 5 del matí, em sol passar, ja que el meu costum a l'estiu és berenar devers aquesta hora i després tornar-me a adormir mirant com el sol s'enlaira per les finestres. Vaig baixar a berenar d'un parell de galetes Maria i llet. Mentre em preparava el berenar vaig veure que la tieta no tenia fotografies ni seves ni de família. La mare em va dir que estaven molt unides, i per això ho vaig trobar un poc estrany. Vaig deixar-ho tot al seu lloc inicial i vaig tornar al llit.
Em vaig tornar a aixecar a les 9 del matí amb una cosa fora del que es diria normal: la meva tia m'estava observant des de la porta, intensament, com si m'hagués estat vigilant durant hores. Jo vaig pegar un bot que quasi em fa d sortir de la meva pròpia pell. Després vaig riure incòmodament, dient: "Punyeta, m'has espantat tieta, un poc més i em pega un atac al cor, ha ha ha..." "Em sap greu fillona, només venia a veure si ja t'aixecaves, no volia espantar-te" va dir, rient un poc "no ho tornaré a fer, no passis pena" em va dir després, amb una rialla dolça.
Més tard, després que ella acabés de berenar, em va dir que em duria a un restaurant a la costa a fer un dels seus entrepans preferits. Jo, emocionada, em vaig preparar per anar-hi. Després d'uns 15 minuts de viatge hi vàrem arribar, vàrem comanar els panets i els vàrem guardar per a més tard. La meva tieta duia mascareta, encara que ja no era obligatori dur-ne. "Que estrany", vaig pensar. Quan ens varen donar els panets vàrem tornar a ca seva i ens els vàrem menjar al jardí. Vaig passar molt de gust amb aquell àpat. Després ens vàrem fer una foto i li vaig enviar a la mare perquè que m'ho estava passant bé, ja que al principi jo no volia anar a Mallorca. Vaig decidir enviar-li i que ella ja la veiés més tard, ja que, probablement, ella i el pare encara eren al llit. Després vaig decidir anar a fer una volta. Em feia il·lusió passejar un poc per Mallorca.
Més tard, després que ella acabés de berenar, em va dir que em duria a un restaurant a la costa a fer un dels seus entrepans preferits. Jo, emocionada, em vaig preparar per anar-hi. Després d'uns 15 minuts de viatge hi vàrem arribar, vàrem comanar els panets i els vàrem guardar per a més tard. La meva tieta duia mascareta, encara que ja no era obligatori dur-ne. "Que estrany", vaig pensar. Quan ens varen donar els panets vàrem tornar a ca seva i ens els vàrem menjar al jardí. Vaig passar molt de gust amb aquell àpat. Després ens vàrem fer una foto i li vaig enviar a la mare perquè que m'ho estava passant bé, ja que al principi jo no volia anar a Mallorca. Vaig decidir enviar-li i que ella ja la veiés més tard, ja que, probablement, ella i el pare encara eren al llit. Després vaig decidir anar a fer una volta. Em feia il·lusió passejar un poc per Mallorca.
-Tieta! Vaig a fer una volta per fora vila!
-D'acord! Però no arribis gaire tard, pensa que aquí quan fa fosca no hi ha fanals, i no et facis molt enfora!
Després de romandre una estona per fora vila vaig trobar un al·lot. Era de pell pàl·lida i tenia els cabells tan negres com el carbó, amb uns ulls igual de negres que els seus cabells. Pareixia de la meva edat i em vaig acostar a saludar, a veure si encara faria qualque amic nou aquí:
Després de romandre una estona per fora vila vaig trobar un al·lot. Era de pell pàl·lida i tenia els cabells tan negres com el carbó, amb uns ulls igual de negres que els seus cabells. Pareixia de la meva edat i em vaig acostar a saludar, a veure si encara faria qualque amic nou aquí:
-Hola! El meu nom és Júlia, som aquí durant unes setmanes amb la meva tia, tu què noms? -vaig dir, posant la rialla més dolça possible al meu rostre-.
-El meu nom és Marc, visc a una casa que està a un parell de minuts d'aquí.
-Nosaltres també estem a una casa un parell de minuts cap allà! Vols venir i així et presento la meva tieta i vens a berenar?
-Si, és clar, seria un plaer, fa molt de temps que no tinc amics.
-Ara en tindràs una de nova!
Després d'aquesta conversa el vaig dur cap a casa de la meva tieta, mentre xerràvem un poc de tot. Resulta que en Marc era un nin molt dolç i simpàtic. Em demanava per què no tenia amics.
De cop i volta en Marc em va dir:
-Això és casa meva.
Jo, petrificada, vaig veure com assenyalava la porta de la casa de la meva tieta:
-No pot ser, això és la casa de la meva tieta, i ella no té fills…
*Din*
-El meu nom és Marc, visc a una casa que està a un parell de minuts d'aquí.
-Nosaltres també estem a una casa un parell de minuts cap allà! Vols venir i així et presento la meva tieta i vens a berenar?
-Si, és clar, seria un plaer, fa molt de temps que no tinc amics.
-Ara en tindràs una de nova!
Després d'aquesta conversa el vaig dur cap a casa de la meva tieta, mentre xerràvem un poc de tot. Resulta que en Marc era un nin molt dolç i simpàtic. Em demanava per què no tenia amics.
De cop i volta en Marc em va dir:
-Això és casa meva.
Jo, petrificada, vaig veure com assenyalava la porta de la casa de la meva tieta:
-No pot ser, això és la casa de la meva tieta, i ella no té fills…
*Din*
Una nova notificació. Era estrany, allà no tenia quasi cobertura. Era un missatge de la mamà: JÚLIA, ON ETS!? AQUELLA DONA NO ÉS LA TEVA TIETA!
Em vaig tornar pàl·lida, estava petrificada, qui era aquella dona? Què volia de mi? On era la meva tieta?... Milions de preguntes em passaven pel cap cada segon. De sobte, vaig sentir un cop al meu cap i, abans que pogués reaccionar, ja era a terra. Em vaig deixar consumir per la inconsciència.
Quan em vaig tornar a aixecar estava fermada a una cadira del menjador amb la meva "tieta" a la cuina. Sentia com removia els coberts, cercant el que pareixia un ganivet. Jo volia cridar, córrer, fugir d'allà, però no em podia moure, ni xerrar, ni cridar. Després d'un poc va tornar la "tieta":
-Vaja, ja t'has desxondit! Ja era hora! -va dir mentre reia com una psicòpata-.
Em va treure el pedaç de la boca perquè pogués xerrar:
-Qui ets? Què vols de mi? Què has fet amb la meva tieta de veritat?
-De la teva tieta no et preocupis, ella no ha patit, només la vaig deixar en coma al bany de l'aeroport. Li vaig ferir uns punts de pressió. Ara mateix és a la portassa; a ella ja la mataré més tard -va dir, rient-. De tu, el que vull és torturar-te, per diversió bàsicament, no et diré mentides, tanmateix no et queda gaire.
Reia tot el temps, com si això que feia, el patiment que causava, fos el més satisfactori que hagués fet mai. Se'm va acostar, lentament, i em va col·locar la freda fulla del ganivet a la galta. M’hi va fer un petit tall. Mentre jo estrenyia les meves dents, a veure si el dolor se n'anava. "Pensa Júlia, PENSA!" em vaig dir, quan estava a punt de fer-me un altre tall a la pell. Ella mantenia una rialla psicòpata a la cara que em feia tremolar només de mirar-la. "Ja sé que faré!" Quan va anar a cercar alguna cosa que devia tenir al magatzem de darrere la finca, vaig aixecar-me així com vaig poder i vaig pegar un bot. Vaig caure fent impacte sobre la cadira, que es va rompre. Després, amb el ganivet que havia deixat a la taula, em vaig tallar les cordes de les mans i dels peus. Vaig agafar les claus de la taula de la cuina i vaig córrer cap a la porta per a obrir-la. Només veia el pany al meu davant. Però ella, més ràpida que jo, va tornar i em va agafar pel braç:
-ON ET CREUS QUE VAS?!
Jo, amb un ràpid moviment de canell, li vaig fer un tall al braç que m'estava agafant amb força. Ella, cridant de mal gràcies al tall profund que li havia fet, em va amollar. Sense perdre ni un segon més vaig córrer cap a la porta. La vaig obrir de pinta en ample i la vaig tancar dins la casa amb les claus que havia agafat abans de sortir. Vaig anar-me'n d'aquell lloc corrent, com si fos el darrer que fos capaç de fer. De sobte en Marc va aparèixer al meu costat, igualant la meva velocitat amb facilitat. Em va dir: “Gràcies”. Llavors se'n va anar, jo vaig seguir resistint el meu ritme, esperant arribar aviat a Llucmajor.
Corria el més aviat possible mentre sentia les meves "Dr. Martins" trepitjar fort a terra. De sobte, l'oficina de policia del poble es va fer visible. Quan hi vaig arribar, deixant de banda un parell de policies que em miraven estrany pel camí, vaig caure a terra:
-Ajudeu-me, em volen matar! -vaig dir quasi sense respiració ni aire als pulmons-.
Després d'indicar als policies quina casa era i el que havia passat van telefonar a ma mare, que va agafar un avió per venir com més aviat millor. Mentre veia l'escena i esperàvem que arribessin les ambulàncies els vaig veure treure algú de dins la casa. No era la dona que m'havia segrestat, era el Marc... estava inconscient. Jo, corrents, vaig anar a veure què li havia passat:
-Marc!
-Coneixes aquest al·lot?
-Sí, ens vàrem fer amics fa poc.
-Em sap greu dir-te això, però és mort, quan sapiguem els resultats de l'autòpsia t'ho comunicarem, segurament no estaran gaire.
-D'acord- vaig dir, mentre em queia una llàgrima per la galta que tenia ferida-. Aquí teniu el meu telèfon, aviseu-me quan sapigueu el que li ha passat.
-Ho farem de seguida que sapiguem alguna cosa.
-Gràcies...
Ja fa un parell de dies des de "l'accident". Poc després de tornar a casa vàrem saber que la dona que m'havia segrestat era una assassina en sèrie, Laura Amengual, la qual havia escapat de la presó dies abans de segrestar-me.
*Ring*
-Sí, digueu? -vaig contestar la trucada que m'estaven fent-.
-Bon dia, sou la Júlia Tortosa?
-Sí, som jo, voleu res?
-Som l'oficial de policia, ja ens han arribat notícies de l'autòpsia del Marc.
-Ja saben de què va morir?
-Sí, va morir de pèrdua de sang per un tall a l'esquena.
-I saben quan va morir en Marc ?
-Va morir el 21 de juny del 2022.
En aquell moment tot anava a càmera lenta. El Marc, aquell nin dolç que havia conegut dies abans, havia mort abans que jo el pogués conèixer?
Em vaig tornar pàl·lida, estava petrificada, qui era aquella dona? Què volia de mi? On era la meva tieta?... Milions de preguntes em passaven pel cap cada segon. De sobte, vaig sentir un cop al meu cap i, abans que pogués reaccionar, ja era a terra. Em vaig deixar consumir per la inconsciència.
Quan em vaig tornar a aixecar estava fermada a una cadira del menjador amb la meva "tieta" a la cuina. Sentia com removia els coberts, cercant el que pareixia un ganivet. Jo volia cridar, córrer, fugir d'allà, però no em podia moure, ni xerrar, ni cridar. Després d'un poc va tornar la "tieta":
-Vaja, ja t'has desxondit! Ja era hora! -va dir mentre reia com una psicòpata-.
Em va treure el pedaç de la boca perquè pogués xerrar:
-Qui ets? Què vols de mi? Què has fet amb la meva tieta de veritat?
-De la teva tieta no et preocupis, ella no ha patit, només la vaig deixar en coma al bany de l'aeroport. Li vaig ferir uns punts de pressió. Ara mateix és a la portassa; a ella ja la mataré més tard -va dir, rient-. De tu, el que vull és torturar-te, per diversió bàsicament, no et diré mentides, tanmateix no et queda gaire.
Reia tot el temps, com si això que feia, el patiment que causava, fos el més satisfactori que hagués fet mai. Se'm va acostar, lentament, i em va col·locar la freda fulla del ganivet a la galta. M’hi va fer un petit tall. Mentre jo estrenyia les meves dents, a veure si el dolor se n'anava. "Pensa Júlia, PENSA!" em vaig dir, quan estava a punt de fer-me un altre tall a la pell. Ella mantenia una rialla psicòpata a la cara que em feia tremolar només de mirar-la. "Ja sé que faré!" Quan va anar a cercar alguna cosa que devia tenir al magatzem de darrere la finca, vaig aixecar-me així com vaig poder i vaig pegar un bot. Vaig caure fent impacte sobre la cadira, que es va rompre. Després, amb el ganivet que havia deixat a la taula, em vaig tallar les cordes de les mans i dels peus. Vaig agafar les claus de la taula de la cuina i vaig córrer cap a la porta per a obrir-la. Només veia el pany al meu davant. Però ella, més ràpida que jo, va tornar i em va agafar pel braç:
-ON ET CREUS QUE VAS?!
Jo, amb un ràpid moviment de canell, li vaig fer un tall al braç que m'estava agafant amb força. Ella, cridant de mal gràcies al tall profund que li havia fet, em va amollar. Sense perdre ni un segon més vaig córrer cap a la porta. La vaig obrir de pinta en ample i la vaig tancar dins la casa amb les claus que havia agafat abans de sortir. Vaig anar-me'n d'aquell lloc corrent, com si fos el darrer que fos capaç de fer. De sobte en Marc va aparèixer al meu costat, igualant la meva velocitat amb facilitat. Em va dir: “Gràcies”. Llavors se'n va anar, jo vaig seguir resistint el meu ritme, esperant arribar aviat a Llucmajor.
Corria el més aviat possible mentre sentia les meves "Dr. Martins" trepitjar fort a terra. De sobte, l'oficina de policia del poble es va fer visible. Quan hi vaig arribar, deixant de banda un parell de policies que em miraven estrany pel camí, vaig caure a terra:
-Ajudeu-me, em volen matar! -vaig dir quasi sense respiració ni aire als pulmons-.
Després d'indicar als policies quina casa era i el que havia passat van telefonar a ma mare, que va agafar un avió per venir com més aviat millor. Mentre veia l'escena i esperàvem que arribessin les ambulàncies els vaig veure treure algú de dins la casa. No era la dona que m'havia segrestat, era el Marc... estava inconscient. Jo, corrents, vaig anar a veure què li havia passat:
-Marc!
-Coneixes aquest al·lot?
-Sí, ens vàrem fer amics fa poc.
-Em sap greu dir-te això, però és mort, quan sapiguem els resultats de l'autòpsia t'ho comunicarem, segurament no estaran gaire.
-D'acord- vaig dir, mentre em queia una llàgrima per la galta que tenia ferida-. Aquí teniu el meu telèfon, aviseu-me quan sapigueu el que li ha passat.
-Ho farem de seguida que sapiguem alguna cosa.
-Gràcies...
Ja fa un parell de dies des de "l'accident". Poc després de tornar a casa vàrem saber que la dona que m'havia segrestat era una assassina en sèrie, Laura Amengual, la qual havia escapat de la presó dies abans de segrestar-me.
*Ring*
-Sí, digueu? -vaig contestar la trucada que m'estaven fent-.
-Bon dia, sou la Júlia Tortosa?
-Sí, som jo, voleu res?
-Som l'oficial de policia, ja ens han arribat notícies de l'autòpsia del Marc.
-Ja saben de què va morir?
-Sí, va morir de pèrdua de sang per un tall a l'esquena.
-I saben quan va morir en Marc ?
-Va morir el 21 de juny del 2022.
En aquell moment tot anava a càmera lenta. El Marc, aquell nin dolç que havia conegut dies abans, havia mort abans que jo el pogués conèixer?
