🌟Guanyadora Narrativa primer cicle: Neus Martín García (1r ESO D)
L’ESTIU DEL 22
Hola, el meu nom és Nil, tenc tretze anys i la gent diu que sóc molt egocèntric. La meva psicòloga (sí, vaig al psicòleg perquè els meus pares diuen que el meu comportament és molt estrany i que és molt normal anar-hi, encara que jo pens que hi vaig perquè ja no m’aguanten) diu que em paresc molt al Sherlock Holmes. He llegit “El gos de Baskerville” i he arribat a la conclusió que no m'assemblo a en Sherlock ni per la seva intel·ligència ni per la seva capacitat de deducció, sinó pel seu egoisme i la seva antisocialitat. Avui és dia 11 de setembre de 2022, és a dir, ja acaben les vacances d’estiu. A diferència del 2020 i el 2021, ja no duim mascaretes i podem abraçar a qui ens doni la gana (cosa que no faig perquè em pareix incòmode). La veritat, no entenc a les persones que els va costar tant estar en confinament, a mi em va agradar, perquè no havia de socialitzar amb ningú i podia fer el que volgués. Tampoc havia d’esbrinar les seves emocions quan deien alguna cosa. Bé, vos contaré el que va passar dia 22 de juny d’aquest any.
No tenia molts amics (principalment perquè preferesc la companyia dels llibres a la d’altres persones), però aquell dia vaig quedar amb el millor que tenia, en Miquel. Em cau molt bé, perquè a ell també li agraden els llibres. Vàrem anar a jugar a futbol al parc del poble. No m’agrada el futbol, però ell va insistir molt en jugar i no el volia posar trist perquè quan es posa trist, es posa a plorar i no m’agrada que la gent plori al meu costat. No hi havia molta gent pel carrer, cosa que ens va estranyar, ja que a l’estiu tothom surt al carrer. Encara així, ens vàrem fixar que la poca gent que hi havia estava molt alterada, com espantada.
Vàrem decidir anar a can Miquel per mirar les notícies, a veure què passava. En arribar-hi encenguérem la televisió el més ràpid possible. No ens ho podíem creure. Havien passat tantes coses al 2020 i al 2021 que ja no sabíem com reaccionar. A la televisió deien que s’havia estès per tot el planeta una espècie alienígena. Varen explicar que havien vengut a la Terra dins d’un coet que la NASA havia enviat a Mart. A l’hora de ficar-s’hi, s’havien transformat en partícules diminutes i per això eren tants. Varen mostrar imatges de com eren. Eren uns éssers de color blau clar i del seu cos sortia un “fum” de color blanc. Es pareixien als humans, però tenien el cap més gros, és a dir, tenien un cervell més gros i eren més llestos. Les seves extremitats eren més llargues, les puntes dels dits semblaven les de les granotes, tenien els peus molt grossos i no tenien pèl enlloc. Finalment, varen dir que no sortíssim de casa mentre l‘exèrcit s’ocupava de tot i que, si vèiem alguna cosa estranya, avisàssim la policia.
Com que no teníem telèfon, ma mare va fer el que faria una mare que té un fill que sempre és a fora: va cridar a casa de l’únic amic amb el que quedava. Quan el telèfon de la sala va sonar, ja sabíem qui era, així que em vaig aixecar del sofà i, amb la mà tremolosa pel que acabava de sentir, vaig agafar el telèfon. La seva veu sonava per tota la casa, ja que estava cridant com una boja (encara que trob que no hi ha una definició exacta per a aquesta paraula, ja que tothom està boig a la seva manera). Em va dir cridant que tornés a casa i que com se m’ocorria anar pel món en una situació com aquesta. No era culpa meva, però així és ella, li agrada donar-me la culpa de tot. Li vaig explicar a en Miquel que havia de tornar a casa, però jo no estava satisfet, volia saber com eren aquests éssers, si també llegien llibres i mil coses més. Així que li vaig dir a en Miquel que l’endemà sortiria d’amagat per a comunicar-me amb ells. Em va dir que ell també hi volia anar, perquè trobava que la seva vida era molt avorrida i necessitava alguna cosa que el fes sentir viu. Al final vàrem acordar que ens trobaríem a les sis del matí a la plaça del poble. Després vaig partir a córrer cap a casa, perquè sabia que si tardava més, ma mare em deixaria sense sopar.
Quan vaig arribar al portal, vaig agafar aire i vaig tocar a la porta. Es varen sentir unes passes molt ràpides. Quan ma mare va obrir, el primer que va fer va ser que amb la mà dreta em donà tres copets suaus a la meva espatlla esquerra. Aquesta és la nostra manera de donar-nos abraçades, perquè a mi no m’agrada que em toquin. Després d’això, em va renyar durant deu minuts. Jo no deia res, per no empitjorar-ho. Quan va acabar, vaig anar a dutxar-me mentre pensava com m’escaparia l’endemà i què diria als alienígenes. Vaig sopar i vaig anar directament a la meva habitació. Per sort, tenia un despertador que, en comptes de fer renou, vibrava. El vaig programar que em despertés a les quatre i mitja del matí i vaig anar a dormir.
Quan el despertador va començar a vibrar, el vaig apagar tot d’una. Eren les cinc i mitja quan vaig sortir el més silenciosament possible (no vaig pensar en com reaccionaria ma mare si s’aixecava i veia que no era a casa). En arribar a la plaça, vaig trobar en Miquel assegut a un banc. L’únic que es sentia eren els arbres movent-se amb el vent. Per començar, vàrem caminar cap al camp de futbol, però l’únic ésser viu que vàrem veure va ser un moix dormint. Encara, però, no ens vàrem donar per vençuts, així que ens vàrem proposar recórrer tot el poble.
En Miquel i jo vàrem pensar que potser estaven dormint dins alguna casa o fent la fotosíntesi al terrat, podien ser mil coses. Només ens quedava un carrer per recórrer, era el més sinistre. Era un carreró sense sortida, les cases dels costats eren velles i abandonades, feia mala olor gràcies a que la gent hi tirava els fems i era molt fosc, perquè els terrats i les plantes que creixien allà a dalt tapaven la llum solar que hi entrava (no hi havia fanals, ni llum a les finestres de les cases abandonades). Sempre he pensat que aquell carreró és molt semblant al que sortia a la pel·lícula de “Batman”, quan mataven els pares d'en Bruce Wayne. Vàrem anar avançant molt lentament fins que vàrem veure aquell “fum” blanquinós. En Miquel va quedar paralitzat, així que el vaig agafar de la camiseta i el vaig empènyer. A poc a poc vàrem anar veient el cos de l’alienígena, que era tal com havíem vist a la televisió. Quan ja érem a prop, es va girar cap a nosaltres i vaig veure de reüll com en Miquel es desmaiava de la por. Vaig pensar que no serviria deres aixecar-lo del terra, així que el vaig deixar fer fins que es despertàs. Em vaigcontinuar atracant i:
- Hola -vaig dir amb claredat.
- Hola -tenia una veu distorsionada i xerrava en català amb un accent molt estrany.
- No venc a fer-te mal.
- Jo tampoc -em mirava fixament amb uns ulls negres i grans, però buits, sense cap expressió i xerrava amb molta calma.
- Et vull fer moltes preguntes. Per què heu vengut a la Terra? -aquesta era la pregunta més important.
- Hem fugit del nostre planeta a causa de la vostra contaminació. Heu arribat a contaminar tant que el vostre planeta ha començat a produir radiacions que han arribat al nostre i hem hagut de fugir perquè tot el nostre aliment està contaminat.
- Oh... Em sap greu, no sabíem que passava això, o almenys no ho han dit. -no sabia molt bé com respondre.
- A part de venir aquí per sobreviure, hem vengut per intentar arreglar el desastre que heu fet.
- Així que... No heu vengut a fer-nos mal,no?
- No.
Bé, l’alienígena i jo varem seguir xerrant i em va dir que nomia “Kahn” i que tenia vint-i-tres anys (amb la nostra mesura de temps). De sobte, va sortir un llum blanc molt fort que venia del principi del carreró. Quan em vaig girar hi havia un gran cotxe tot terreny amb un estampat de camuflatge. A dins es veia que hi havia uns deu soldats. Varen sortir armats amb pistoles, cridant-me que m’apartés. De darrera del cotxe va sortir ma mare plorant. Vaig suposar que el que havia passat era que ma mare es va adonar que no era a casa i va cridar la policia i ells varen cridar l’exèrcit. Un poc difícil d’entendre, ho sé. No em vaig moure d’allà i en Khan tampoc.
Un dels soldats va dir:
- Si no et mous t’haurem d'immobilitzar a tu també! - vaig pensar que les seves armes, enlloc de dur bales, duien un tranquil·litzant.
Vaig seguir sense moure’m i els vaig contar tot el que m’havia dit en Kahn. Varen deixar d’apuntar-nos i es varen quedar pensant un moment. Em varen dir que no farien mal a en Khan, que xerrarien amb ell i amb altres dels seus, a veure si era vera i que tornés a casa. En Khan, abans de caminar cap al cotxe, em va dir que si al final quedaven aquí i no els feien mal, podríem ser amics. En Miquel es va despertar i li vaig explicar ràpidament què havia passat. Després va venir la mare d'en Miquel i tots vàrem tornar a casa. Ma mare li va contar a mon pare què havia passat. Els vaig mirar i les seves cares estaven entre el que m’havia dit la meva psicòloga que era “decebut” i “preocupat”. Em varen castigar un mes sense poder jugar a la Nintendo.
Unes setmanes després, varen dir a les notícies que havien acceptat que els alienígenes visquessin aquí i varen explicar els seus propòsits, per què havien vingut i que no ens volien fer mal. Les autoritats varen dir que ja no hi havia perill i que seria normal trobar-nos alienígenes pel carrer i que podíem xerrar amb ells tranquil·lament. L’únic poder que tenien era que es podien fer de la mida que volguessin. Ara eren com uns ciutadans més. Tot d’una em vaig vestir i vaig anar a trobar en Khan, encara que era un poc difícil, ja que tots eren iguals i l’únic que els diferenciava era la roba que duien. Però ell em va trobar abans i vàrem estar xerrant i explicant-nos coses del nostre planeta tot l’horabaixa. A dia d’avui, encara són aquí, els alienígenes, i ens estan ajudant molt amb això de la contaminació.
Crec que tenc més amics alienígenes que humans. Esper que no se'n vagin mai.
