Guanyador Narrativa Batxiller: Antoni Albert Salvà Pons (1r Batx B)

Un dia d’estiu del 2022, amb el meu grup d’amics vam decidir anar amb barca a pescar. Partírem des del port de s'Estanyol amb una zodiac del pare d’en Jaume quan començava a clarejar. Érem en Jaume, en Guillem, en Pau, en Tem, en Francesc i jo. Després de quasi dues hores navegant cap a Cabrera, vàrem aturar per pescar un poc a una pesquera que coneixia en Jaume. Com sempre passa quan anem a pescar, només picaren dos peixets petits, crec que eren dues vaques, en dues hores! El sol ja encalentia fort i ens vàrem desesperar, així que decidírem anar més endins a veure si trobàvem una altra pesquera amb peixos més grans. No sé quin temps navegàrem, una hora, dues... sense rumb, però les panxes començaren a fer renou i ens aturàrem per dinar. Aprofitant que ens havíem aturat, tiràrem els hams per veure si tendríem sort.

Aviat els peixos varen començar a picar, i cada vegada eren més grans i impressionants. A en Pau va començar a estirar-li la canya i quasi no la podia subjectar. Va reclamar ajuda urgent i en Guillem i jo el vàrem ajudar a aguantar la canya. Les estirades del peix eren molt seques i profundes. La barca es movia de banda a banda i va estar a punt de girar. Així com vàrem poder, anàrem recollint fil i acostant el peix. Entre tots vàrem aconseguir posar-lo dins de la barca. No quedava espai per a ell i per a nosaltres. Quan el peix va deixar de moure’s i el vàrem poder observar amb més atenció, vàrem veure que tenia quatre potes, al cap tenia una cresta, era de color vermell i també tenia dues aletes, una cua llarga, aplanada i pues als costats, a més d'una boca que esgarrifava. Tots els amics vàrem quedar molt sorpresos, no sabíem quin animal era. Era un peix perquè l’havíem tret de la mar, però pareixia més un mamífer.

En Tem va proposar anar a consultar amb un pescador que vivia a s’Estanyol i que coneixia molt bé la mar i els seus secrets. Quan arribàvem a port era entrada de nit i la lluna ens enllumenava el camí. Però de sobte, una claror va aparèixer de dintre de la barca. En Francesc, de l'ensurt es va tirar a l’aigua, i els altres no sabíem per on partir. 

Quan ens vàrem fixar vàrem veure que la claror provenia del peix, que amb la llum de la lluna resplendia colors que enlluernaven enmig de la foscor. Eren uns colors vius i preciosos, i de la seva boca pareixia que volien sortir paraules. El peix ens va caure simpàtic i no volíem per res fer-li mal. Ens vàrem plantejar tornar-lo a la mar. Però la curiositat que sentíem per saber què era i qui era ens va fer decidir cercar amb urgència el vell pescador, en Ferrà de son Fideu, per si ens podia aclarir quin animal era. Per saber a on l’havíem de cercar vàrem anar a demanar-ho a en Ventura, pare d’en Jaume, que ens va dir que l’havia vist passar per avall, cap a Ca na Marola.

 A en Ferrà el vàrem trobar assegut dins Ca na Marola, bevent una cervesa, en una animada conversa amb vells pescadors. Li vàrem dir que el necessitàvem amb urgència perquè ens digués si sabia què era el misteriós peix. En Ferrà va venir fins a la barca i, abans d’arribar al club nàutic, ja vàrem veure la resplendor de llum a la barca. El pescador va començar a fer una petita rialla, com si s'alegrés de veure aquella resplendor. Quan va arribar a la barca va mirar el peix, es va acotar devora i va xiuxiuejar algunes paraules a aquell animal. Nosaltres no sabíem què li havia dit i teníem una gran expectació per resoldre el misteri.

En Ferrà ens va mirar i va dir:

 

- Nins! Aquest peix que heu trobat és una de les criatures més velles i misterioses del món. Feia molts d’anys que no en veia cap. Aquest que heu trobat és un antic conegut meu, és el vell Macià, probablement té a prop de cinc-cents anys. Aquests animals són una mescla entre peixos i persones, són poc coneguts, viuen a la mar molt fonda i es deixen veure molt poc. Solen sortir els vespres sota les onades a la llum de la lluna, quan el seu cos es torna de colors produint una il·luminació al voltant seu i cantant belles cançons marineres per acompanyar els pescadors que es troben sols enmig de la mar. 

 

Gràcies al vell Macià avui ho puc contar, perquè un vespre de lluna plena es va aixecar una tempesta tan forta que, si no hagués estat per l’avís d’aquesta criatura, hauria mort enmig de la tempesta. Ja en queden molt pocs, perquè les formes de pesca i la contaminació destrueixen el seu entorn. Ara és hora de tornar-li el deute que tinc amb ell...

Els amics es varen mirar i varen comprendre que aquesta criatura havia de tornar al seu lloc, que era la mar, i es varen tornar a posar a la barca per poder-lo dur enfora de la vorera.

Però jo, abans de deixar-lo lliure a la mar, em volia acomiadar amb una promesa, i li vaig xiuxiuejar:

- Vell Macià, jo lluitaré per preservar la teva subsistència i la dels teus.