🌟Finalista Batxiller: Aurora Galmés Taberner (2n Batx A)
PRIMER SOPAR AMB LA FAMÍLIA CALDUCH AL COMPLET
Faltaven cinc minuts perquè comencés el major circ mai vist després de les passades eleccions, cinc minuts perquè per la porta de casa meva desfilés tota la meva família per a sopar, fins i tot el meu nou al·lot, a qui encara no coneixien. Cinc minuts perquè em devoressin tots a mirades, preguntes i judicis. Cinc minuts perquè… Ring! Buff! Ostres! Per favor, que sigui el Bruno.
Vaig obrir la porta i no sé si em va espantar més l’esmòquing (la corbata) que portava el Bruno o l'immens ram de flors que li tapava la cara. Simplement vaig tancar la porta.
- Laura! Però què fas?! Vinga, va, obre la porta!
- Que què faig? Què fas tu! On vas tan mudat? I per què dus un ram de flors de la mida de la meva cosina petita? Només et falta una botella de vi…
- És al cotxe, amb els aperitius que he duit per si de cas...
- Bruno… No… -vaig sospirar-.
- Laura, vinga, va… per què t’espantes tant cada vegada que donem una passa en la nostra relació? Que no serà per tant…
- “Pir i qui t’isistis tint cidi vigidi qui dinim uni pisi in li nistri rilicii”? Una passa? Això no és una passa, això és un salt suïcida des d’un precipici!
Vaig obrir la porta i no sé si em va espantar més l’esmòquing (la corbata) que portava el Bruno o l'immens ram de flors que li tapava la cara. Simplement vaig tancar la porta.
- Laura! Però què fas?! Vinga, va, obre la porta!
- Que què faig? Què fas tu! On vas tan mudat? I per què dus un ram de flors de la mida de la meva cosina petita? Només et falta una botella de vi…
- És al cotxe, amb els aperitius que he duit per si de cas...
- Bruno… No… -vaig sospirar-.
- Laura, vinga, va… per què t’espantes tant cada vegada que donem una passa en la nostra relació? Que no serà per tant…
- “Pir i qui t’isistis tint cidi vigidi qui dinim uni pisi in li nistri rilicii”? Una passa? Això no és una passa, això és un salt suïcida des d’un precipici!
- Laura…
- Mira Bruno, només et dic que no cal res de tot això i que si vols fotre el camp encara hi ets a temps.
- Fotre el camp? Laura, em mor de ganes de conèixer la teva família! A més, fa des de, no sé, el març de 2020 que no la veus?
Ring! Que no siguin els meus pares, que no siguin els meus pares…! Vaig obrir la porta de nou i allà estava, el meu avi. Venia des de Santiago de Compostel·la. Feia des del funeral per zoom de la meva padrina que no el veia i de llavors ençà… bé, diguem que no està molt alegre. No és fàcil haver d’enterrar la teva dona sol després de 64 anys de casats. Ens va afectar molt a tots... 64 anys d’amor, rialles, plors, aventures i qualque discussió. Van viure les conseqüències de la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial, la dictadura franquista, passaren gana, fred… i la meva àvia mor a causa de la pandèmia en el segle XXI… impensable per a tots abans de tot això.
- Avi! Com estàs? Quant de temps…
- Viu- va sospirar-.
Què se suposa que he de contestar-li? Bruno, ajuda’m!
- Mira! Aquest és el Bruno, un amic.
- Ai, que graciosa, Laura! Hola, som en Bruno, la parella de na Laura.
De veritat, que pesadet estava amb allò de parella, només espero que es relaxi… Ring! D’acord, Laura, no t’espantis.
-Bruno posa-li a l’avi el canal plus de futbol, així estarà tranquil·let i tu ves-te’n a canviar abans que et vegin així… tens roba al meu armari.
- D’acord i ei! Tranquil·la, d’acord? Què pot anar malament? Només és la teva família! I somriu un poquet, que no sé si estàs a un sopar familiar o a unes oposicions, amb la cara d’espant que em dus.
Que graciós estava el Bruno, oi? D’acord, està tot controlat. Vaig obrir la porta i allà estaven: l’idiota de l'oncle Antonio, la meva tia Berta i la seva filla, la Maria, que venien de Sevilla. També el meu pare i la meva mare, enfadats, com de costum.D’acord, Laura, riu un poquet.
- Ei! Hola! Quant de temps, família! (Quant de temps família? Laura, has caigut molt baix…) Passeu, passeu…
Després de sobreviure a les besades i abraçades i als típics “com et va tot?”, “t’hem enyorat” i “que guapa estàs”, que no saps si ho diuen per compromís o de veritat, ens vam asseure tots a taula. Molt bé Laura, estem tots asseguts. D’acord, ara posa't el cinturó que venen corbes. I entrà el Bruno.
- Bé, Bruno, el meu pare Eugeni i Mel, la meva mare; el meu oncle Antonio, la tia Berta i la Maria, la meva cosina.
- Encantat! Som el Bruno, la parella de la Laura.
I venga! Que pesadet… A partir d’ara beuré una copa de vi per cada cop que ho digui. Ens vàrem asseure tots i començaren les preguntetes i miradetes…
- I Laura, diga’m, encara estàs estudiant Medicina?
- Sí, Antonio...
- I no t’agradaria més, no ho sé… alguna altra carrera que s’adapti més a les teves capacitats? Com, no ho sé… infermera?
- Perdona? -va botar el Bruno-.
- Sí, ja ho saps, tu que ets un home també m’entendràs.
- M’estàs vacil·lant?
Ring! Gràcies a Déu! Gràcies! - Sí, Antonio...
- I no t’agradaria més, no ho sé… alguna altra carrera que s’adapti més a les teves capacitats? Com, no ho sé… infermera?
- Perdona? -va botar el Bruno-.
- Sí, ja ho saps, tu que ets un home també m’entendràs.
- M’estàs vacil·lant?
- Ja hi vaig jo, ja hi vaig jo! Bruno, per què no m’acompanyes?
Vaig obrir la porta i, com sempre, el darrer en arribar, el cosí Ivan de Madrid. Si en totes les famílies hi havia d’haver una ovella negra, ell era la nostra. No em mal interpreteu, és a dir, me l’estimo molt, més que a la tik-toker de la Maria, és que ell simplement és d’una altra pasta.
- Hola Ivan! Com va? Buah, no saps de la que m’acabes de salvar!
- Sí? Doncs he estat a punt de no venir… -va riure-.
- I no m’avises per escapar-nos junts? T’acabes de quedar fora postres, maco. Ah, sí, aquest és el Bruno.
- Hola! Som la parella de la Laura.
Acabaré gata avui… El Bruno li va donar la mà, però l’Ivan es va apartar. Se m’oblidava. D’ençà del començament de la Covid l’Ivan havia desenvolupat un TOC amb la neteja, els microbis… No li agrada que el toquin ni tocar res que no sigui seu. Ens asseguérem tots a taula.
- Home! Ja és aquí el friki de la família! Què, has duit els teus propis coberts?
Ningú no li va contestar… suposo que ara entendreu per què dic que el meu oncle Antonio és imbècil. Ja havíem passat els entrants i el primer plat i tot estava marxant sospitosament bé.
- Diga’m Bruno, fas feina? -amollà el meu pare-.
- Sí, Bruno, fas feina? No com el meu marit que d’ençà que s’ha acostumat a xuclar de l’ERTE s’ha tornat un gandul?
- Estic estudiant. Vull ser traductor. Ja tinc diversos màsters en literatura anglesa, catalana i castellana i ara estic especialitzant-me en alemany.
- Carai! Veus! La gent es treu les castanyes del foc! No com tu que t’acomodes a la teva butaca a mirar les pel·lícules americanes horroroses que duren tot un horabaixa després de dinar i no fas res amb la teva vida, Eugeni!
- Així que alemany… tant de bo els nazis m’haguessin mort.
- Avi! Mare de déu, sens pecat concebuda… -començà a resar la Berta.
- Els nazis sí que haguessin mort, i no aquest virus fictici del qual la gent parla -amollà l’esperit negacionista de l’Antonio-.
- Mmmm, La-Laura, estàs segura que vares rentar els coberts a més de 60 graus al programa del rentavaixelles? -tirità l’Ivan, que suava com un animal-. - No puc pus! -vaig cridar-. Acabeu de sopar i aneu-vos-en, ja sabeu on és la porta.
Vaig agafar la botella i la copa de vi i em vaig tancar a la meva habitació, lluny dels comentaris irònics amb segones intencions, masclistes, racistes, suïcides… mirant la meva finestra que donava a les Rambles de Barcelona. No podia més. Al cap d’una estona va entrar el Bruno i es va asseure al meu costat.
- Passa’m la botella.
Va beure de morro. - Sí, Bruno, fas feina? No com el meu marit que d’ençà que s’ha acostumat a xuclar de l’ERTE s’ha tornat un gandul?
- Estic estudiant. Vull ser traductor. Ja tinc diversos màsters en literatura anglesa, catalana i castellana i ara estic especialitzant-me en alemany.
- Carai! Veus! La gent es treu les castanyes del foc! No com tu que t’acomodes a la teva butaca a mirar les pel·lícules americanes horroroses que duren tot un horabaixa després de dinar i no fas res amb la teva vida, Eugeni!
- Així que alemany… tant de bo els nazis m’haguessin mort.
- Avi! Mare de déu, sens pecat concebuda… -començà a resar la Berta.
- Els nazis sí que haguessin mort, i no aquest virus fictici del qual la gent parla -amollà l’esperit negacionista de l’Antonio-.
- Mmmm, La-Laura, estàs segura que vares rentar els coberts a més de 60 graus al programa del rentavaixelles? -tirità l’Ivan, que suava com un animal-. - No puc pus! -vaig cridar-. Acabeu de sopar i aneu-vos-en, ja sabeu on és la porta.
Vaig agafar la botella i la copa de vi i em vaig tancar a la meva habitació, lluny dels comentaris irònics amb segones intencions, masclistes, racistes, suïcides… mirant la meva finestra que donava a les Rambles de Barcelona. No podia més. Al cap d’una estona va entrar el Bruno i es va asseure al meu costat.
- Passa’m la botella.
- No els aguanto. No entenc per què han vingut. Duim dos anys sense veure’ns amb el rollo del virus, la pandèmia, les restriccions, les normes… i per primer cop que s’obren totes les comunitats autònomes i podem quedar, boom! No han parat de discutir i criticar. No sé ni si els puc anomenar família.
- Laura…
- No, Bruno, no. No els pots excusar.
- Saps per què mai no t’he presentat els meus pares? La covid se’ls va endur inesperadament. El meu pare va morir al començament de tot, 48 anys, sa, amb un historial mèdic impecable i la meva mare és viva, però ja no és ella, ja no. I saps el pitjor? Just abans d’ingressar el meu pare vaig discutir amb ell. La darrera conversa amb ell va ser una discussió, i és així com vaig entendre, Laura, que la vida és massa curta com per no viure-la. No et permetis acabar així amb la teva família, ells t’estimen, l’únic que cadascú ho fa a la seva manera, però t’estimen, igual que jo.
- Bruno… ho sento molt… mai no m’ho havies dit… i tampoc no m’havies dit mai que m’estimes.
- Ho sé, però... per què esperar? No sabem el que passarà demà, sabem l’ara, el present, i no vull perdre cap minut més sense dir-te que t’estim. T’estim, Laura.
- Jo també t’estim.
- Laura…
- No, Bruno, no. No els pots excusar.
- Saps per què mai no t’he presentat els meus pares? La covid se’ls va endur inesperadament. El meu pare va morir al començament de tot, 48 anys, sa, amb un historial mèdic impecable i la meva mare és viva, però ja no és ella, ja no. I saps el pitjor? Just abans d’ingressar el meu pare vaig discutir amb ell. La darrera conversa amb ell va ser una discussió, i és així com vaig entendre, Laura, que la vida és massa curta com per no viure-la. No et permetis acabar així amb la teva família, ells t’estimen, l’únic que cadascú ho fa a la seva manera, però t’estimen, igual que jo.
- Bruno… ho sento molt… mai no m’ho havies dit… i tampoc no m’havies dit mai que m’estimes.
- Ho sé, però... per què esperar? No sabem el que passarà demà, sabem l’ara, el present, i no vull perdre cap minut més sense dir-te que t’estim. T’estim, Laura.
- Jo també t’estim.
Ens abraçàrem i ens quedàrem contemplant com la gent se n’anava des de la finestra, tots amb un passat, una història per contar, unes penes i alegries, però lliures.
