🌟Finalista Narrativa Batxiller: Margalida Covas Roig de 2n Batx A
PETITES REFLEXIONS
Em trobo aquí, enmig del meu mar dels pensaments, que se'm presenten com un remolí de vent, com si totes les idees que se m'han passat pel cap avui, venguessin de cop a trencar-me aquest moment que tant delectava. L'únic moment que puc desconnectar del món. D'aquest món tan superflu, que només es preocupa per les vanitats, pel que és innecessari, com si tot es mogués al voltant d'ells, sense pensar ni una mica amb els altres, un món ple d'egoisme. Però aquest egoisme no forma part de la naturalesa humana? O fins i tot no és el principal sentiment que ens mou? La necessitat de tenir-ho tot, la millor casa, l'ordinador més car, el millor treball... I per aconseguir-ho ens dóna igual trepitjar els altres, fer-los mal per arribar a allò que idealitzem tant. Però és clar, estem tan enfocats en aconseguir-ho que no mirem el nostre voltant, el que provoquem. Però no estic del tot segur si és el sentiment primordial o no. No sé, potser aquest pensament tan pessimista és subjectiu, causat per la meva experiència en la vida.
N'hauria de parlar amb na Carla, ella sí que voldria parlar sobre aquests temes que els altres em ratllen de pessimista, que no se fer altra cosa que trobar sempre alguna cosa per queixar-me. Però poc m'importa el que pensin els altres, només el que pensa na Carla. Que maca estava avui, amb el seu cabell recollit amb un monyo, amb alguns de solts, tan casual, però per a mi tan preciosa. No sé què faria sense ella, és l'única que m'entén, que no em ratlla d'estrany, que en la mínima que m'angoixo, sempre està allà amb la seva rialla, una rialla tan bonica, que em costa no besar-la. L'estimo tant.
Òndia! Toquen la porta, no penso anar-hi, de cap manera, és el meu moment, el moment de desconnectar, i a més que he d'obrir la porta, despullat i amb sabó pel cap!, no estic en condicions d'obrir-la. A més sigui que sigui no valdrà la pena, tothom m'odia. Deu ser el veïnat que es vol queixar de la Canyella. Com sempre, sempre la mateixa història, que si la Canyella ha romput els seus cossiols, que si ha dipositat les seves necessitats el seu corral... Dipositat les seves necessitats, qui cony diu això de dipositar les seves necessitats? Ha cagat i punto, i més que se'n mereix aquest estirat, que no s'ho creu ni ell aquestes històries tot per tocar els nassos, no té res més que fer o què? Pareix que la seva vida es mou per la necessitat de fer impossible la dels altres. Mira que li he donat oportunitats per no pensar que és un tocanassos de manual, però la darrera em va molestar i molt. Qui és ell per dir-li a na Carla que sóc una persona tòxica, que l'únic que faig és buidar-me el cap a la gent, dissimuladament, i causar mal a tot el que toc. I contar barbaritats sobre la meva darrera xicota? Qui es pensa ser?
A la fi ha deixat de tocar el maleït timbre, i el silenci torna en mi. El silenci torna en mi? Que místic ha sonat això. D'on l'hauré treta aquesta expressió? Segurament dels insuportables creguts de l'oficina, que van de sabuts amb tot i ni saben fer una O amb un tassó. Sempre mirant per damunt dels altres, perquè segons ells tenen estudis. I a jo que cony m'importa si han estudiat o no. El que m'importa és que facin la seva feina, no la seva vida. Que no sa pot anar així per la vida, que ni cent matalassos els tapen el cul. Jo potser no tinc una carrera, però almenys em se comportar amb la gent, no la tracto com autèntics imbècils, inútils ben dit. Per a ells si no tens un títol, no ets ningú. Però que vols que te digui, per a mi no ets ningú si no et saps comportar com una persona.
Parlant sobre persona, o sigui pensant, ara record d'aquella pregunta que em va demanar la meva àvia quan era petit, bé petit, quan tenia setze anys. Em demanà que volia ser de gran, i jo li vaig contestar amb certa tristor, que encara no ho sabia. Ella va somriure, però no un somriure de menyspreu, o quan tu penses aquest està tocat de l'olla, sinó amb orgull, un orgull cap a jo. I em va dir, que no em preocupes, que a ella li bastava que fos persona. Era el millor que podia ser, que a tots se'ls havia oblidat, que tothom quan fan aqueixa pregunta pensen amb un ofici, amb alguna cosa que diguem material.
Tenia tanta raó l'àvia, m'agradaria tornar en aquells moments. Sempre he tingut una connexió especial amb l'àvia, no sé, és com si tinguéssim el mateix pensament. Ai, com me l'estimava, la trobo tant a faltar.
No pot ser ara, sona el telèfon mòbil, és que no em poden deixar ni un moment en pau. Cada vegada suport menys a la gent. Tampoc el penso agafar. Encara sortiré a correcuita, i caure de llavis a terra. Pas, ni de broma surt jo ara d'aquí amb el tranquil que estic, bé que intent estar, ja que amb el maleït veí i ara el mòbil. A prendre per sac tothom, Pas, ja després si hi penso, cosa que no, tornaré a cridar, i si és urgent que tornin a cridar.
Uf! Ja m'he estressat. Intentaré fer les respiracions que em va dir la psicòloga l'altre dia. Tot s'ha de dir que són una ximpleria, però per intentar-ho no perd res. Com era el que va dir, “mira a un punt fix, i inhala profundament i a continuació exhala, i així fins que et calmis”. Vaja, tenia raó la senyoreta, encara li hauré de donar les gràcies.
Ara que m'he tranquil·litzat, ja no sé ni en què estava pensant. És que aquí en aquesta banyera, és com si voles cap a un altre món, em venen mil idees i no sé per què. Com una espècie de banyera voladora cap als meus pensaments.
