🌟Guanyadora Narrativa 2n Cicle: Norah Oliver Cidoncha de 4t ESO E
LA POSTA DE SOL
Les llàgrimes no paren de sortir i omplen la banyera, se m’acumulen als ulls com un tel de vidre que impedeix veure el que tinc al davant. Les cames em fan figa i tinc fred. Em sento fora del meu cos, desubicada, no puc descriure aquesta sensació amb paraules.
Mentre em poso l’abric de color verd fosc per sortir a comprar, un calfred em recorre l’espinada. Em sento observada i giro el cap bruscament preocupada, com si esperés tenir algú al darrere, hi deu ésser? Em demano desesperada al meu interior. No hi ha res, només una cadira vella de cuir marró on s’hi acumulen tota mena d’objectes dins un cistell de plàstic blanc, des d’uns calcetins bruts de la setmana passada a les claus de casa.
En sortir al carrer, un cop d’aire fresc acaricia la meva galta, el dia sembla que em vol acompanyar, està ennuvolat, amb els carrers buits i puc sentir les meves passes enmig del silenci. Els tons grisos dels núvols indiquen una pluja atroç, d’aquelles de tardor, d’aquelles que s’emporten tot al seu pas. I et veig, et veig caminant al meu costat i et trobo a faltar.
Arribo al mercat i trec un paper arrugat de la butxaca dreta del meu abric verd i vaig cap al passadís 3 i agafo tot el que necessito.
De tornada cap a casa tot sembla igual, els núvols no es mouen, l’aire no corre, sembla que el temps s’hagi parat, ploro i s’omple la banyera.
Quan deixo la compra a sobre de l’encimera i em llevo l’abric torno a sentir un calfred, puc sentir la teva presència llunyana, on t’amagues?
El sol es comença a amagar per l’horitzó i el que haurien de ser tons rosats i taronges són núvols grisos i tristos que volen plorar i omplen la banyera.
L’aigua, brava, baixa pel carrer i jo estic dins el llit amb la meva pena que vol descansar, la pena que ja no pesa a damunt del matalàs i on tot el que haurien de ser somnis lleugers són malsons acompanyats de les branques que repiquen contra la finestra. Sembla que vulguin entrar a l’habitació i agafar-me fent un bressol mentre el vent entona suau una cançó. Mentre surto per la finestra embolcallada per les branques robustes i fulles suaus, m’enlairo i sento les gotes de pluja a la cara, a les cuixes, a la meva pell nua, la pell on abans hi tocava el sol, el sol calent que un dia va ésser aquí. Però tot això només és un somni, és efímer i quan torno a la realitat estic xopa de suor a la meva habitació obscura, les branques encara repiquen contra la finestra, jo estic al terra plorant i omplo la banyera.
No puc més, no puc parar de recordar-te, en mirar per la finestra i veure les gotes d’aigua fent carreres al vidre, ni m’emociona. Entro a la banyera que era lleugera i tenia ales i ara, plena, pesada, ja no vola com abans per l’horitzó rosat. Avui les ales només són les cendres del que un dia vaig ser i vaig sentir. Avui pesa i no pot seguir, ara no et veig, no et sento al meu costat. On ets? On t’amagues?
Ja ni et sento a l’espinada, ploro, la banyera està plena, l’aigua surt, surt i no para de sortir i m’atrapa en aquesta capsa de soledat de la que no tinc la clau.
Tan sols sóc capaç de respirar, el pit se m’obstrueix de la pena, els ulls se’m volen tancar per sempre i estan entelats de plorar i tu on ets? On t’amagues?
Ara dins la banyera et recordo, aquella banyera que un dia va ser lliure em demana on ets, aquella banyera que ara pesa em demana si tornaràs a caminar al meu costat, aquella banyera voladora ara em demana si mirarem la posta de sol rosada i ataronjada de nou, em mira els ulls i em demana: on t’amagues, felicitat?
