🌟Guanyador Narrativa Batxillerat: Pere García Oliver de 2n Batx C
COLORS ALATS
Cotxera atrotinada en un carrer cèntric d'un poble abandonat. Quadres per les parets i un matalàs a terra cobert de papers de diaris tacats de pintura. Al centre, un cavallet per suportar les teles i uns pinzells molt bruts. A la dreta, una finestra mig oberta per on entra el sol abrasador de ple agost. I malgrat això, tot i l'aparent desordre, hi ha alguna cosa d’acollidor, relaxant i bo; un lloc tranquil i pacífic on, l’espectador es troba a gust i reconfortat. Gerard, un jove alt i prim està davant la tela del centre de l’habitació intentant inspirar-se. La calor no el deixa concentrar-se i du tota la camiseta banyada per la suor. És més, li provoca maldecap i així sí que no pot pintar.
Tombat al matalàs intenta fer sesta però
li és impossible amb aquella calor. Sols pensa amb l’exposició. Tenia dues
setmanes i quasi no ha pintat res. Bono, tres quadres impressionistes però que
no arriben a transmetre el que realment vol. I ell, es cabreja molt quan pinta
sense transmetre res. És com parlar sense saber el que dius, deia ell. A més,
no només li preocupava la presentació; devia el lloguer de dos mesos, no tenia
quasi res per menjar, el cotxe se li havia espatllat, no tenia telèfon mòbil
perquè se l'havia deixat a casa carregant. Estava aïllat, com un nàufrag.
El Gerard sempre li havia agradat la
pintura, el dibuix. Pensava que a través de les figures i els colors podia
transmetre sentiments, emocions, idees... Per a ell és una forma d’expressar-se
(ja que ell, des de ben petit, no havia estat molt sociable amb el seu entorn).
A sis anys va començar a pintar, però la gent gran li deia que no tenia gust,
que es dediqués a una altra cosa. En definitiva, que allò de pintar no valia la
pena i, vulguis que no, van desanimar al petit Gerard.
Mentre recordava això, va tornar a obrir
els ulls. El llenç blanc seguia allà mateix, net i polit, però sense res a dir.
En veure que després d’una bona estona no li venia res al cap va decidir que,
amb aquella calor sufocant i amb la suada que duia al damunt, es
dutxaria.
La cotxeria tenia un bany una mica
peculiar. Era una petita habitació amb una pica i un mirall mig arrencat de
mala manera (com tota la cotxeria, vaja) i la banyera al bell mig. Les marques
que portava al damunt evidenciaven l’antiguitat d’aquesta. El Gerard es va
despullar amb tantes ganes de tocar l’aigua fresca que, una mica més, i si tira
de cap. Mentrestant l’aigua anava rajant i omplint la banyera a poc a poc, va
aprofitar per obrir la petita finestra que hi havia just al devora. Quan
l’obrí, un embat de vent fresc entrà dins el bany, com un buf suau per perfumar
i contrarestar l’olor de suor que feia el nostre amic. Fos com fos, aquell aire
que embardissava el bany era la millor fragància elegida.
Primer va posar-hi els peus dedins
l’aigua, a poc a poc, per evitar relliscar-hi. Quan notà aquella aigua tan bona
s’endinsa amb una sensació de satisfacció. Era el bany més reconfortant que
havia tingut mai. El Gerard s’hi està estona a dins. Les seves mans, com si
fossin la d’un pianista, anava tocant les tecles del seu instrument més
apreciat que havia tingut mai; el seu cos. Els dits
dels peus, les cames, després les cuixes, la cintura, el tors, el pit, el
coll... Pel seu cap li anaven succeint imatges de la seva infantesa, dels seus
pares, de la seva família. A més, ell no estava passant una bona època, els
deutes, la frustració constant i la pressió per part del seu representant no el
deixava viure en tranquil·litat ni, molt manco, pintar com el volia.
Aquella tristesa en què s’havia submergit
el nostre amic fou aturada de sobte. Obrí els ulls i veié que, hi havia algú
més. Mirar cap a la petita finestra i, just allà hi havia, mirant-lo
inquisitorialment, un petit ocellet.
Imagineu-vos la sorpresa que va tenir,
despullat i en plena dutxa, quan el gorrió amb una veueta molt especial va
demanar-li:
-Si us plau...dibuixa’m!
-¿Eh!?
-Dibuixa’m...
El Gerard en veure que aquell animaló tret
de les mateixes cròniques de Nàrnia li estava parlant, es va capbussar dins la
banyera per veure si realment estava començant a al·lucinar per aquella
fastigosa calor. Va tornar a mirar-lo bé, per esbrinar si tot era invenció de
la seva ment llunàtica i surrealista.
Així, doncs, va mirar l’aucellet amb els
ulls esbatanats com taronges. I quan el misteri és massa impressionant un no
s’atreveix a desobeir al que li demanen, per molt absurd que li semblés al
nostre Gerard. Aquest li va dir:
-Em sap greu petitó, però precisament
estic aquí perquè no tinc inspiració de cap de les maneres. Per això intento
relaxar-me per poder pintar.
-I puc ajudar-te de qualque manera?
-preguntà. És que em faria ganes que em pintessis. Fa dies que rondó al voltant
del teu taller perquè m’encanten les teves pintures. I, precisament, havia
pensat que em podries dibuixar, no? A que faig patxoca, oi? El pobre Gerard,
mentre escoltava aquestes paraules, es pessigava la mà i, després, el braç per
corroborà que tot allò no era cap mal somni i en veure que aquell aucellet era
real, es deixar anar.
-Com et puc ajudar a inspirar-te?- tornà a
dir-li l’aucell.
Fou en aquell moment quan recordà que la
millor manera d’omplir-se d’idees pels seus quadres era viatjant. Sempre li
havia agradat descobrir i conèixer llocs nous quan la seva butxaca li permetia
aquell luxe. És per això que li digué:
-Si vols que m’inspiri i estigui receptiu
per a poder pintar, m’agradaria viatjar, visitar llocs distints del meu dia a
dia. D’aquesta manera, crec que en tindré prou per pintar a gust.
I el seu nou amic, com si fos un geni que
hagués sortit d’una llàntia daurada, li concedí el desig. Per ajudar-lo a
evadir-se dels seus problemes, va aprofitar una migració d’orenetes, companyes
del seu amic de ploma, per a viatjar fins on els ulls no arriben a
veure-hi.
Anaren passant d’una en una i li contaven
els països que havien visitat, els rius les muntanyes que travessaven a les
seves migracions i gràcies a la seva ajuda, va ser com si hagués anat per
milers de destins exòtics i inhòspits on, els ulls d’en Gerard, experimentaren
un veritable èxtasi de rodamón, un explorador que intenta trobar l’essència del
que l’enrevolta i amb qui ho comparteix. El seu company plumífer tenia molta
experiència en viatjar, ja que ell, dos cops a l’any, havia d’emigrar cap a la
seva segona residència i tornar per culpa del fred que no el podia
suportar.
Li explicà com era la vasta Rússia, les
paradisíaques costes mediterrànies, la màgia enigmàtica del Pròxim Orient, el
daurat desert del Sàhara... varen estar viatjant per arreu del món conegut i
trobant gent nova i, amb ella, noves formes de pensar i de veure la vida.
Cultures, religions, tradicions i una maleta de vivències va anant
recol·lectant el nostre Dalí a mesura que feia camí.
Com si tot això fou un conte de fades, l’amistat
entre aquests nous socis va anar florint com una rosa bella i lluent. La
confiança entre ells s’arrelà com els baobabs, forts i enormes, per resistir-hi
de valent. Com ells dos.
Durant les mil i una aventures que
tingueren, en Gerard, en un precís instant ho va tenir més que clar el que
realment volia. Dins la seva ment va visionar la seva futura obra, una
magnífica composició, per ell, la millor representació de com volia retratar al
seu amic amb plomes.
-Ja ho tinc. Tinc «in mente» la
teva figura, amic meu.
-A sí?
-Serà el millor retrat que hagis vist mai,
t’ho puc ben assegurar.
-Quant m’alegro Gerard- digué. Tornem
idò.
Les seves camarades les orenetes i ells
dos feren com si emprengueren el viatge de tornada, cap al taller on el Gerard.
Sortí de la banyera i l’aire fresc que seguia entrant per la finestra l’ajudava
a mollejar mentalment el que pintaria, no aturava de donar-li voltes. Detall a
detall, pinzellada a pinzellada, el nostre Dalí anava perfeccionat el dibuix en
una llibreta plena d'esbossos, per així no oblidar-se’n de res.
La lluna plena com un plat net feia
companyia a la nit tranquil·la i tropical d’aquell final d’estiu. Els fanals
il·luminaven els carrers buits d’aquell poblat abandonat a la mà de Déu. Quan
endreçà una mica l’estudi va preparar les mescles, els pinzelles i la tela amb
premeditat protocol. Una cosa darrera l’altre, sense presses. Col·loca el llenç
damunt el cavallet i s’assegué al seu davant. Havia deixat unes bones llesques
de pa i aigua a les seves amigues les orenetes perquè el deixessin en pau, en
silenci.
Aquell silenci total, era la millor de les
melodies per dur a terme aquella obra. El Gerard respira profundament un parell
de vegades. Dins la seva ment visionava el quadre i, com si fos el director
d’una simfònica començà, a poc a poc, a dirigir-la amb les seves primeres
pinzellades.
Els colors i les textures s’anaven
mesclant, creant una elaborada harmonia que, a través dels delicats traçats,
anava conformant la seva composició. Els ulls del Gerard no alçaven la vista
per res, s’hi havia endinsat dins el mateix quadre per retocar-lo per polir-lo
amb les seves pròpies mans. Aquella melodia tan especial va donar lloc, a
l’endemà al millor dels quadres que pintà el nostre protagonista en la seva carrera
artística.
Al matí següent, el gorrió es va llevar
ben d’hora quan el sol s’acabava de llevar també del seu nocturn son. Amb una
fam que l’alçava va baixar al pis d’abaix en busca d’alguna cosa per berenar,
que el sopar de la nit anterior li va parèixer magre. Mentre pensava amb la
taleca va veure el seu company dormint arreu, s’havia quedat somiant davant del
cavallet, on l’havia deixat la nit anterior. En veure el quadre l’aucellet va
piular d’emoció. Era realment un quadre.
-T’agrada? L’he titulat la Banyera Voladora. Què et sembla?
-Però... tu no estaves
dormint?
I amb aquestes paraules es van quedar els
dos mirant-se el quadre, deixant que la imaginació volés per dins l’obra feta
amb el cor. I encara avui volen amb la banyera.
