ELS DESPISTATS
Un matí tranquil, en plena primavera, dormida com una sopa. De sobte, sent el telèfon i m'aixec del llit d'un bot i de seguida maleesc l'estúpid aparell electrònic. Encara tinc ressaca del dissabte passat, quan vaig anar a fer aquelles dues copes amb la meva millor amiga, que van acabar sent més de cinc. Per tant, mig marejada, em dirigesc cap a la saleta d'estar i observ el telèfon que encara sona. Procedesc a agafar-lo i dic: "Qui és?" Reconec la veu tot d'una. En Pol, el meu company de la comissaria. "Magdalena, de pressa, vine a la comissaria el més ràpid que puguis, sense preguntes, som al despatx de la Laura. Ràpid!!". M'aclaresc la veu per parlar, però quan ho prov, veig que m'ha penjat. Què deu voler aquest ara? Bé, si és tan important, convé que em prepari. Em gir i veig el meu petit pis d'estudiant i m'entren unes ganes horribles de vomitar. Corr cap al lavabo i vomit tot el dissabte vespre d'una tirada, m'assec a terra i, de sobte, em ve un cop de realitat. Vaig cap a la cuina corrent i em prepar un cafè. Mentre es fa, vaig al dormitori, tot està potes per amunt i fa molta mala olor. Obr les finestres, mir el rellotge, són les 6.21 del matí! A qui se li ocorre, en bon diumenge! Agaf el primer que trob a l'armari: uns texans blaus i una dessuadora grisa que diu: "I love sleep" Irònic, no? Corr cap a la cuina, em bec el cafè i prenc un paracetamol perquè no puc amb el mal de cap. Vaig al lavabo, em faig una cua perquè duc uns pèls de boja i em mir al mirall, i aquí teniu, la jove de 21 anys més despistada del món que, per anar bé, en 10 minuts hauria de ser a la comissaria. Agaf les claus del cotxe i de casa, el mòbil i baix les escales a correcuita. Evidentment, en el darrer escaló pec una patinada i caic de cul, però com que vaig amb tantes presses, m'aixec d'un cop i tir cap al cotxe.
Arrib a la comissaria al cap de vint minuts. Haurien estat deu si no m'hagués trobat justament tots els semàfors en vermell. Puig al despatx de la Laura, entr i trob el cap de policia i el meu company Pol. La meva expressió facial deu ser un quadre, perquè no m'havia avisat d'això, el meu company! Ell em saluda amb una mà, un poc avergonyit. El cap de policia em mira i diu: "Bon dia, t'he reunit aquí en aquestes hores per dir-te que has estat seleccionada com a millor detectiu de la ciutat i, per tant, t'has d'encarregar d'investigar l'assassinat de l'alcalde Alfons. Com pots suposar, la notícia encara no ha sortit a la llum, perquè seria terrible, ja que ha estat un dels millors alcaldes d'aquesta ciutat, però ja no ho podem amagar durant més temps. Avui al migdia es farà públic, és a dir, que avui al voltant de les dotze hauràs de ser a l'ajuntament. Trobaràs la meva companya Maria que et guiarà i t'ho explicarà tot, també hi haurà tot l'equip de la científica i diversos policies més. Com és de suposar, també hi haurà tots els periodistes locals que ja saps com són... Bé, això és tot. Moltes gràcies". Es gira i se'n va. Mir el Pol amb mala cara, i li dic: "Per què no m'has avisat que hi hauria el cap de policia?! Quina vergonya, tu m'has vist com vaig?!" El Pol m'agafa de les espatlles en senyal que em posi tanquil·la i em diu: "Si t'hagués dit que hi havia el cap de policia, t'hauries posat encara més nerviosa i en lloc ser aquí en mitja hora, hauries necessitat dues hores. És a dir que posa’t tranquil·la i corre cap a casa, canvia't i reflexiona sobre el que t'han dit. Estàs d'enhorabona, detectiva Magdalena." Em fa l'ullet i se'n va. Em qued sola i decidesc anar-me'n a casa.
Quan arrib, tanc la porta i començ a botar d'alegria, i crit: "Soc la nova detectiva de la ciutat!" Encara no m'ho puc creure. Arregl la casa amb energia i em pos roba més adequada per a l'ocasió: uns pantalons negres de tela, una camiseta blanca i la meva supergavardina que em dona un aspecte de detectiva intel·ligent. M'aclaresc la cara i em deix la cua feta que, sorprenentment, m'havia quedat bastant bé. Mir el rellotge i és hora de partir.
Quan arrib al meu destí, hi ha com a mínim cinc cotxes de policia, dues furgonetes de l'equip de la científica i molts, molts de periodistes just a les portes de l'ajuntament. M'hi dirigesc i aconseguesc creuar tota aquella barrera de reporters encara no sé com, entr i, efectivament, com m'havia dit hores abans el cap de policia, hi ha els de la científica investigant, uns quants policies prou enfeinats i la que supòs que és na Maria, que ve cap a mi i em diu: "Bon dia, supòs que ets la detectiva Magdalena, no?" Responc: "Sí, soc jo. Bon dia" Em somriu i segueix: "Bé, t'explic un poc el que ha passat. Avui, a les tres de la matinada, no se sap com, l'alcalde més estimat de la ciutat ha estat assassinat a sang freda, amb aquest ganivet d'aquí". Em mostra una bossa amb un ganivet molt bonic de plata dintre. Na Maria segueix: "Per ara, els principals sospitosos són: la seva filla, na Rosa; el seu majordom, en Morís; la seva dona, na Cristina, i el seu pitjor enemic, l'exalcalde Jordi." La mir i dic: "Perfecte, gràcies. Ja sé d'on han tret l'arma del crim". Assenyal una prestatgeria, en especial un calaix amb una decoració de plata idèntica a la que hi ha dibuixada al ganivet. Dic a la Maria i a dos homes de la científica que aparentment estan sorpresos de la rapidesa amb la qual m'he adonat d'aquell fet, que el sospitós segurament no tenia planejat matar-lo i que, a l'hora, sabia molt bé que just en aquell calaix hi havia el ganivet. Deman: "Puc veure el cos?" Els dos homes em diuen que sí i em porten a la sala, on s'ha comès el crim. Veig l'Alfons estès a terra, amb un enorme tall al coll. Observ la situació i una dona que examina el cos diu: "Pareix que és un tall net, però té diverses marques de violència per tot el coll. Això vol dir que algú primer el va intentar estrangular". Intent aclarir-me un poc, baix el cap i just a sota meu trob un pèl llarg i molt negre, el don a la de la científica i deman que investiguin de qui pot ser, ja que si és d'algun dels sospitosos, ja descartariem gent. Aleshores dic: "Necessit entrevistar als sospitosos un per un". Na Maria em fa que sí amb el cap i m'afirma que cap a les cinc de la tarda, els tendré tots a comissaria.
Em dirigesc a la sortida de l'ajuntament i me'n vaig cap a casa. Just quan obr la porta, comença a sonar el telèfon un altre pic. Responc, "Sí?" Em contesta una veu ja coneguda: "Magdalena, soc na Maria. Vine, de pressa! Carrer del Mar, nombre 28. Na Cristina, la dona de l'Alfons, s'ha suïcidat." Em penja, em qued en xoc, així com he arribat, a casa torn a partir.
Arrib i veig un munt de policies i gent que va arribant de la científica. Na Maria em ve per darrere i em diu: "Hola, ha estat terrible! Una veïna ha cridat plorant a la comissaria dient que la Cristina s'acabava de tirar del balcó de casa seva. Els de la científica estan revisant el cos, vine per aquí i el veuràs". La mateixa dona que m'ha dit abans el que trobava que havia passat amb el cos de l'Alfons diu: "Dona d'uns cinquanta anys. Presenta diverses mostres de violència per tot el cos, bastant recents, podien haver estat fetes fa menys de cinc hores, i diversos traumatismes causats per la caiguda". Tot això em pareix molt estrany i, de sobte, mir cap a dalt, des d'allà on s'havia tirat i veig un tros de tela vermella aparentment d'un jersei o una jaqueta. Deman si puc pujar a la casa i parlar amb la filla, na Rosa. La pobra al·lota està en xoc, no sap com ha passat i es troba fatal. Li deman si puc sortir al balcó, em diu que sí, surt i agaf el tros de tela vermella. Torn a entrar i intent tranquil·litzar-la. Començ a parlar i dic: "Ja sé que no estàs en les millors condicions per parlar d'això, i sé que el que vols fer ara és anar-te'n a descansar, però necessit que m'expliquis el que saps". Ella em mira i diu: "Ahir horabaixa em varen confirmar que s'havien de casar. Em vaig posar molt contenta". Se li romp la veu i pareix que s'ha de posar a plorar. Li agaf la mà i li faig un gest perquè intenti seguir, i diu: "Això és l'únic que crec que pot ser important per a vosaltres, ja que recentment l'ambient a casa era bastant tranquil". Li don les gràcies i baix cap, on na Maria m'espera. Li dic: "Podem descartar la seva filla com a sospitosa. És impossible que hagi estat ella, està massa afectada. He trobat aquest tros de tela que pot ser una pista rellevant”. Na Maria em respon i diu: "D'acord, això també et pot semblar interessant. M'han confirmat que el pèl que has trobat abans és de na Cristina." Perfecte! Això ja em diu que ella va veure la mort del seu marit, pot sigui aquest un dels motius del seu suïcidi? Mir na Maria i dic: "Necessit parlar amb la resta dels sospitosos".
Aleshores vaig a la sala d'interrogatoris i tenc en Morís i en Jordi davant meu. Per començar, em present i dic: "Vull que m'expliqueu què vàreu fer ahir vespre i on éreu avui a les tres de la matinada. Pots començar tu, Morís. Jordi, per favor surt de la sala i espera defora" En Jordi obeix i en Morís comença a parlar: "Ahir horabaixa n'Alfons i na Cristina em varen anunciar que es casarien. Em vaig alegrar un munt, ja que sempre he estat molt amic de n'Alfons i, com que soc el seu majordom, sempre he conviscut amb ells. Per celebrar-ho, vàrem anar a fer unes copes. A la tornada, n'Alfons em va dir que se n'anava a l'ajuntament a parlar amb en Jordi d'uns assumptes personals. Jo no hi vaig donar gaire importància i me'n vaig anar a casa amb na Cristina." I Bam!, primera sospita: és impossible que se n'anessin a casa perquè a la sala on es va cometre el crim hem trobat un pèl que ha coincidit amb el de na Cristina i això implica que ella era a l'escena del crim. Pot ser aquest majordom no explica la vertadera realitat. Continu amb l'interrogatori i pregunt si era amic de tota la vida de n'Alfons, si sap per què en Jordi i ell eren enemics. Ell contesta: "Sí, és clar. Quan érem joves, na Cristina era l'al·lota d'en Jordi, però ella el va deixar per n'Alfons perquè es va adonar que ell era el qui estimava més de debò. A part, amb tot el que va passar l'any passat, què n'Alfons va aconseguir guanyar les eleccions i en Jordi va haver de deixar el seu càrrec, encara l'odiava més". Per què ho conta amb una expressió facial tan enfadada? Li don les gràcies i li dic a en Jordi que passi. Ell comença a parlar, se'l veu molt nerviós: "Jo ahir vespre he de confessar que vaig quedar amb l'Alfons i em va confirmar que la Cristina i ell es casaven.L'Alfons trobava que m'ho havia d'explicar perquè quan érem joves la Cristina, jo i ell estàvem molt units. Jo vaig reaccionar bé i després me'n vaig anar”. Dic al Jordi que pot marxar i quan es gira per sortir, m’adon que a la seva jaqueta vermella li falta un tros de tela. Això implica que el Jordi va anar a casa de la Cristina i de l'Alfons. Quan vaig surt, na Maria m’agafa i em diu: "Han revisat les empremtes dactilars del ganivet i coincideixen amb les d'en Morís." Això encara em deixa més descol·locada, per què res encaixa? Decidesc anar-me'n cap a casa i esperar demà a veure si aconseguesc descobrir alguna cosa més. M’atur a sopar en un dels meus restaurants italians preferits i deman el de sempre. Mir per la finestra i em fix en dos adolescents que es petonegen en un cantó i, de sobte, tot encaixa. Agaf el telèfon i em cau a terra, maleesc la meva poca traça, l'agaf i crit de seguida a na Maria i li dic: "Maria, necessit tots els sospitosos, na Rosa i alguns companys teus d'aquí a mitja hora a l'escena del crim. Crec que ho he resolt!"
Trenta minuts després tots som a l'enorme sala de l'ajuntament on tot havia passat. Començ: "Gràcies a tots per ser aquí. Aniré al gra i contaré la història. El Morís, la Cristina i l'Alfons se'n van a fer unes copes i, a la tornada, l'Alfons els diu que se n'ha d'anar a parlar d'un assumpte privat amb el Jordi. El Morís, com que no li ha fet mai bona espina el Jordi, i ho sé perquè quan em contava les històries de quan eren joves les seves expressions eren completament d'odi, va dir a n'Alfons que l'acompanyarà. La Cristina no vol tornar tota sola a casa, és a dir, que també hi va. Arriben i l'Alfons se'n va a parlar amb el Jordi, que ja fa una estona que espera i, per això, ja va un poc cremat. Quan l'Alfons li conta que es casarà amb na Cristina, en Jordi reacciona molt malament, ja que en el fons ell encara estima na Cristina. L'agafa pel coll, i d'aquí venen les marques de violència concentrades sobretot a la part del cèrvix. Na Cristina i en Morís senten crits i entren a la sala; veuen el Jordi estrangulant l'alcalde i el fort majordom es llança per salvar-lo. En Jordi amolla n'Alfons, i se'n va a buscar el famós ganivet, que, com que ell abans era alcalde, sap perfectament on s'amaga. Morís es llança sobre en Jordi i tira el ganivet. El guardaespatlles agafa l'arma del crim el darrer, d'aquí ve que haguem trobat les seves empremtes dactilars al mànec. N'Alfons, que encara es recupera de l'estrangulament, es col·loca darrere el Morís amb la mala sort que aquest, sense voler, li fa una arrapada al coll i li talla una de les venes més important del cos. Cau a terra i es dessagna. Però la cosa no acaba aquí. Na Cristina, després de veure-ho tot, queda en xoc i corre cap a casa seva a cridar la policia, però en Jordi la segueix i, quan arriben, l'exalcalde l'agafa per la cintura, la du cap al balcó amb la mala sort que la seva jaqueta queda enganxada, perd el control, na Cristina travela i cau pel balcó. Quan en Jordi veu que la veïna del davant ho ha vist, fuig a correcuita i s'amaga. Per això es pensen que ha estat un suïcidi. Fins aquí la història, basada en fets reals. Morís, vostè queda detingut pel presumpte assassinat de l'alcalde Alfons, i Jordi vostè també per la mort de na Cristina, la seva dona.” Tothom queda amb els cabells drets. Els policies agafen els dos detinguts i se'ls enduen. Na Maria se'n va amb na Rosa, que plora desconsolada, ja que ara entén tot el que ha passat amb els seus pares i jo m'acomiad i a la fi puc agafar el cotxe i anar cap a casa.
Quan arrib, faig un alè i dic: “Vaja dia més mogudet…” Sense ni posar-me el pijama, m'estir al meu llitet i en menys de dos minuts ja dorm plàcidament.
Un matí tranquil, en plena primavera, dormida com una sopa. De sobte, sent el telèfon i m'aixec del llit d'un bot i de seguida maleesc l'estúpid aparell electrònic. Encara tinc ressaca del dissabte passat, quan vaig anar a fer aquelles dues copes amb la meva millor amiga, que van acabar sent més de cinc. Per tant, mig marejada, em dirigesc cap a la saleta d'estar i observ el telèfon que encara sona. Procedesc a agafar-lo i dic: "Qui és?" Reconec la veu tot d'una. En Pol, el meu company de la comissaria. "Magdalena, de pressa, vine a la comissaria el més ràpid que puguis, sense preguntes, som al despatx de la Laura. Ràpid!!". M'aclaresc la veu per parlar, però quan ho prov, veig que m'ha penjat. Què deu voler aquest ara? Bé, si és tan important, convé que em prepari. Em gir i veig el meu petit pis d'estudiant i m'entren unes ganes horribles de vomitar. Corr cap al lavabo i vomit tot el dissabte vespre d'una tirada, m'assec a terra i, de sobte, em ve un cop de realitat. Vaig cap a la cuina corrent i em prepar un cafè. Mentre es fa, vaig al dormitori, tot està potes per amunt i fa molta mala olor. Obr les finestres, mir el rellotge, són les 6.21 del matí! A qui se li ocorre, en bon diumenge! Agaf el primer que trob a l'armari: uns texans blaus i una dessuadora grisa que diu: "I love sleep" Irònic, no? Corr cap a la cuina, em bec el cafè i prenc un paracetamol perquè no puc amb el mal de cap. Vaig al lavabo, em faig una cua perquè duc uns pèls de boja i em mir al mirall, i aquí teniu, la jove de 21 anys més despistada del món que, per anar bé, en 10 minuts hauria de ser a la comissaria. Agaf les claus del cotxe i de casa, el mòbil i baix les escales a correcuita. Evidentment, en el darrer escaló pec una patinada i caic de cul, però com que vaig amb tantes presses, m'aixec d'un cop i tir cap al cotxe.
Arrib a la comissaria al cap de vint minuts. Haurien estat deu si no m'hagués trobat justament tots els semàfors en vermell. Puig al despatx de la Laura, entr i trob el cap de policia i el meu company Pol. La meva expressió facial deu ser un quadre, perquè no m'havia avisat d'això, el meu company! Ell em saluda amb una mà, un poc avergonyit. El cap de policia em mira i diu: "Bon dia, t'he reunit aquí en aquestes hores per dir-te que has estat seleccionada com a millor detectiu de la ciutat i, per tant, t'has d'encarregar d'investigar l'assassinat de l'alcalde Alfons. Com pots suposar, la notícia encara no ha sortit a la llum, perquè seria terrible, ja que ha estat un dels millors alcaldes d'aquesta ciutat, però ja no ho podem amagar durant més temps. Avui al migdia es farà públic, és a dir, que avui al voltant de les dotze hauràs de ser a l'ajuntament. Trobaràs la meva companya Maria que et guiarà i t'ho explicarà tot, també hi haurà tot l'equip de la científica i diversos policies més. Com és de suposar, també hi haurà tots els periodistes locals que ja saps com són... Bé, això és tot. Moltes gràcies". Es gira i se'n va. Mir el Pol amb mala cara, i li dic: "Per què no m'has avisat que hi hauria el cap de policia?! Quina vergonya, tu m'has vist com vaig?!" El Pol m'agafa de les espatlles en senyal que em posi tanquil·la i em diu: "Si t'hagués dit que hi havia el cap de policia, t'hauries posat encara més nerviosa i en lloc ser aquí en mitja hora, hauries necessitat dues hores. És a dir que posa’t tranquil·la i corre cap a casa, canvia't i reflexiona sobre el que t'han dit. Estàs d'enhorabona, detectiva Magdalena." Em fa l'ullet i se'n va. Em qued sola i decidesc anar-me'n a casa.
Quan arrib, tanc la porta i començ a botar d'alegria, i crit: "Soc la nova detectiva de la ciutat!" Encara no m'ho puc creure. Arregl la casa amb energia i em pos roba més adequada per a l'ocasió: uns pantalons negres de tela, una camiseta blanca i la meva supergavardina que em dona un aspecte de detectiva intel·ligent. M'aclaresc la cara i em deix la cua feta que, sorprenentment, m'havia quedat bastant bé. Mir el rellotge i és hora de partir.
Quan arrib al meu destí, hi ha com a mínim cinc cotxes de policia, dues furgonetes de l'equip de la científica i molts, molts de periodistes just a les portes de l'ajuntament. M'hi dirigesc i aconseguesc creuar tota aquella barrera de reporters encara no sé com, entr i, efectivament, com m'havia dit hores abans el cap de policia, hi ha els de la científica investigant, uns quants policies prou enfeinats i la que supòs que és na Maria, que ve cap a mi i em diu: "Bon dia, supòs que ets la detectiva Magdalena, no?" Responc: "Sí, soc jo. Bon dia" Em somriu i segueix: "Bé, t'explic un poc el que ha passat. Avui, a les tres de la matinada, no se sap com, l'alcalde més estimat de la ciutat ha estat assassinat a sang freda, amb aquest ganivet d'aquí". Em mostra una bossa amb un ganivet molt bonic de plata dintre. Na Maria segueix: "Per ara, els principals sospitosos són: la seva filla, na Rosa; el seu majordom, en Morís; la seva dona, na Cristina, i el seu pitjor enemic, l'exalcalde Jordi." La mir i dic: "Perfecte, gràcies. Ja sé d'on han tret l'arma del crim". Assenyal una prestatgeria, en especial un calaix amb una decoració de plata idèntica a la que hi ha dibuixada al ganivet. Dic a la Maria i a dos homes de la científica que aparentment estan sorpresos de la rapidesa amb la qual m'he adonat d'aquell fet, que el sospitós segurament no tenia planejat matar-lo i que, a l'hora, sabia molt bé que just en aquell calaix hi havia el ganivet. Deman: "Puc veure el cos?" Els dos homes em diuen que sí i em porten a la sala, on s'ha comès el crim. Veig l'Alfons estès a terra, amb un enorme tall al coll. Observ la situació i una dona que examina el cos diu: "Pareix que és un tall net, però té diverses marques de violència per tot el coll. Això vol dir que algú primer el va intentar estrangular". Intent aclarir-me un poc, baix el cap i just a sota meu trob un pèl llarg i molt negre, el don a la de la científica i deman que investiguin de qui pot ser, ja que si és d'algun dels sospitosos, ja descartariem gent. Aleshores dic: "Necessit entrevistar als sospitosos un per un". Na Maria em fa que sí amb el cap i m'afirma que cap a les cinc de la tarda, els tendré tots a comissaria.
Em dirigesc a la sortida de l'ajuntament i me'n vaig cap a casa. Just quan obr la porta, comença a sonar el telèfon un altre pic. Responc, "Sí?" Em contesta una veu ja coneguda: "Magdalena, soc na Maria. Vine, de pressa! Carrer del Mar, nombre 28. Na Cristina, la dona de l'Alfons, s'ha suïcidat." Em penja, em qued en xoc, així com he arribat, a casa torn a partir.
Arrib i veig un munt de policies i gent que va arribant de la científica. Na Maria em ve per darrere i em diu: "Hola, ha estat terrible! Una veïna ha cridat plorant a la comissaria dient que la Cristina s'acabava de tirar del balcó de casa seva. Els de la científica estan revisant el cos, vine per aquí i el veuràs". La mateixa dona que m'ha dit abans el que trobava que havia passat amb el cos de l'Alfons diu: "Dona d'uns cinquanta anys. Presenta diverses mostres de violència per tot el cos, bastant recents, podien haver estat fetes fa menys de cinc hores, i diversos traumatismes causats per la caiguda". Tot això em pareix molt estrany i, de sobte, mir cap a dalt, des d'allà on s'havia tirat i veig un tros de tela vermella aparentment d'un jersei o una jaqueta. Deman si puc pujar a la casa i parlar amb la filla, na Rosa. La pobra al·lota està en xoc, no sap com ha passat i es troba fatal. Li deman si puc sortir al balcó, em diu que sí, surt i agaf el tros de tela vermella. Torn a entrar i intent tranquil·litzar-la. Començ a parlar i dic: "Ja sé que no estàs en les millors condicions per parlar d'això, i sé que el que vols fer ara és anar-te'n a descansar, però necessit que m'expliquis el que saps". Ella em mira i diu: "Ahir horabaixa em varen confirmar que s'havien de casar. Em vaig posar molt contenta". Se li romp la veu i pareix que s'ha de posar a plorar. Li agaf la mà i li faig un gest perquè intenti seguir, i diu: "Això és l'únic que crec que pot ser important per a vosaltres, ja que recentment l'ambient a casa era bastant tranquil". Li don les gràcies i baix cap, on na Maria m'espera. Li dic: "Podem descartar la seva filla com a sospitosa. És impossible que hagi estat ella, està massa afectada. He trobat aquest tros de tela que pot ser una pista rellevant”. Na Maria em respon i diu: "D'acord, això també et pot semblar interessant. M'han confirmat que el pèl que has trobat abans és de na Cristina." Perfecte! Això ja em diu que ella va veure la mort del seu marit, pot sigui aquest un dels motius del seu suïcidi? Mir na Maria i dic: "Necessit parlar amb la resta dels sospitosos".
Aleshores vaig a la sala d'interrogatoris i tenc en Morís i en Jordi davant meu. Per començar, em present i dic: "Vull que m'expliqueu què vàreu fer ahir vespre i on éreu avui a les tres de la matinada. Pots començar tu, Morís. Jordi, per favor surt de la sala i espera defora" En Jordi obeix i en Morís comença a parlar: "Ahir horabaixa n'Alfons i na Cristina em varen anunciar que es casarien. Em vaig alegrar un munt, ja que sempre he estat molt amic de n'Alfons i, com que soc el seu majordom, sempre he conviscut amb ells. Per celebrar-ho, vàrem anar a fer unes copes. A la tornada, n'Alfons em va dir que se n'anava a l'ajuntament a parlar amb en Jordi d'uns assumptes personals. Jo no hi vaig donar gaire importància i me'n vaig anar a casa amb na Cristina." I Bam!, primera sospita: és impossible que se n'anessin a casa perquè a la sala on es va cometre el crim hem trobat un pèl que ha coincidit amb el de na Cristina i això implica que ella era a l'escena del crim. Pot ser aquest majordom no explica la vertadera realitat. Continu amb l'interrogatori i pregunt si era amic de tota la vida de n'Alfons, si sap per què en Jordi i ell eren enemics. Ell contesta: "Sí, és clar. Quan érem joves, na Cristina era l'al·lota d'en Jordi, però ella el va deixar per n'Alfons perquè es va adonar que ell era el qui estimava més de debò. A part, amb tot el que va passar l'any passat, què n'Alfons va aconseguir guanyar les eleccions i en Jordi va haver de deixar el seu càrrec, encara l'odiava més". Per què ho conta amb una expressió facial tan enfadada? Li don les gràcies i li dic a en Jordi que passi. Ell comença a parlar, se'l veu molt nerviós: "Jo ahir vespre he de confessar que vaig quedar amb l'Alfons i em va confirmar que la Cristina i ell es casaven.L'Alfons trobava que m'ho havia d'explicar perquè quan érem joves la Cristina, jo i ell estàvem molt units. Jo vaig reaccionar bé i després me'n vaig anar”. Dic al Jordi que pot marxar i quan es gira per sortir, m’adon que a la seva jaqueta vermella li falta un tros de tela. Això implica que el Jordi va anar a casa de la Cristina i de l'Alfons. Quan vaig surt, na Maria m’agafa i em diu: "Han revisat les empremtes dactilars del ganivet i coincideixen amb les d'en Morís." Això encara em deixa més descol·locada, per què res encaixa? Decidesc anar-me'n cap a casa i esperar demà a veure si aconseguesc descobrir alguna cosa més. M’atur a sopar en un dels meus restaurants italians preferits i deman el de sempre. Mir per la finestra i em fix en dos adolescents que es petonegen en un cantó i, de sobte, tot encaixa. Agaf el telèfon i em cau a terra, maleesc la meva poca traça, l'agaf i crit de seguida a na Maria i li dic: "Maria, necessit tots els sospitosos, na Rosa i alguns companys teus d'aquí a mitja hora a l'escena del crim. Crec que ho he resolt!"
Trenta minuts després tots som a l'enorme sala de l'ajuntament on tot havia passat. Començ: "Gràcies a tots per ser aquí. Aniré al gra i contaré la història. El Morís, la Cristina i l'Alfons se'n van a fer unes copes i, a la tornada, l'Alfons els diu que se n'ha d'anar a parlar d'un assumpte privat amb el Jordi. El Morís, com que no li ha fet mai bona espina el Jordi, i ho sé perquè quan em contava les històries de quan eren joves les seves expressions eren completament d'odi, va dir a n'Alfons que l'acompanyarà. La Cristina no vol tornar tota sola a casa, és a dir, que també hi va. Arriben i l'Alfons se'n va a parlar amb el Jordi, que ja fa una estona que espera i, per això, ja va un poc cremat. Quan l'Alfons li conta que es casarà amb na Cristina, en Jordi reacciona molt malament, ja que en el fons ell encara estima na Cristina. L'agafa pel coll, i d'aquí venen les marques de violència concentrades sobretot a la part del cèrvix. Na Cristina i en Morís senten crits i entren a la sala; veuen el Jordi estrangulant l'alcalde i el fort majordom es llança per salvar-lo. En Jordi amolla n'Alfons, i se'n va a buscar el famós ganivet, que, com que ell abans era alcalde, sap perfectament on s'amaga. Morís es llança sobre en Jordi i tira el ganivet. El guardaespatlles agafa l'arma del crim el darrer, d'aquí ve que haguem trobat les seves empremtes dactilars al mànec. N'Alfons, que encara es recupera de l'estrangulament, es col·loca darrere el Morís amb la mala sort que aquest, sense voler, li fa una arrapada al coll i li talla una de les venes més important del cos. Cau a terra i es dessagna. Però la cosa no acaba aquí. Na Cristina, després de veure-ho tot, queda en xoc i corre cap a casa seva a cridar la policia, però en Jordi la segueix i, quan arriben, l'exalcalde l'agafa per la cintura, la du cap al balcó amb la mala sort que la seva jaqueta queda enganxada, perd el control, na Cristina travela i cau pel balcó. Quan en Jordi veu que la veïna del davant ho ha vist, fuig a correcuita i s'amaga. Per això es pensen que ha estat un suïcidi. Fins aquí la història, basada en fets reals. Morís, vostè queda detingut pel presumpte assassinat de l'alcalde Alfons, i Jordi vostè també per la mort de na Cristina, la seva dona.” Tothom queda amb els cabells drets. Els policies agafen els dos detinguts i se'ls enduen. Na Maria se'n va amb na Rosa, que plora desconsolada, ja que ara entén tot el que ha passat amb els seus pares i jo m'acomiad i a la fi puc agafar el cotxe i anar cap a casa.
Quan arrib, faig un alè i dic: “Vaja dia més mogudet…” Sense ni posar-me el pijama, m'estir al meu llitet i en menys de dos minuts ja dorm plàcidament.
