RELLEU DE SANG
“15 de juliol de 2003. Llúcia, una noia òrfena de 9 anys, és assassinada brutalment a la plaça del Portalet, Cardona. Les autoritats desconeixen el responsable i les causes d’aquest acte criminal. Estan interrogant tots els possibles sospitosos i Rut, la seva cuidadora en l’orfenat...”
Vaig apagar el televisor. Estava molt molest, havien publicat el meu cas a la televisió i s’havia fet pública la recerca de responsables. Vaig apagar el cigarret i em vaig acabar el cafè. Una vegada vestit, em vaig posar les ulleres i vaig partir cap a l’oficina. Mentre caminava cap allà, encara pensava com la Rut, la meva germaneta, havia de trobar-se davant tantes responsabilitats i culpes. Una veu greu va tallar els meus pensaments i vaig dirigir tota la meva atenció cap aquell individu. Era el Bartomeu:
—Artur! Pareixes un coet, que no has vist l’hora? Encara ens queda temps, home! —va dir-me mentre estirava els braços. La seva poca preocupació em posava molt nerviós.— Anem a fer un cafè, aprofitem i passem pel bar Catalunya. —Està tancat. El meu equip s’ha encarregat de fer unes entrevistes als propietaris per veure el que saben.
—Vengui, no em fotis! —encara que tingui ja més de cinquanta anys, es comporta com un jove de vint anys despreocupat, sense obligacions i deures. —Vens a l’oficina o et quedaràs fent el pardal?
Després de sentir la rutina matinal de Bartomeu, vàrem entrar dins l’oficina. Vaig saludar tots els companys de feina amb la rialla forçada i les ganes de tirar-me per un cinquè i vaig tancar la porta de la meva zona de treball. Em vaig sentir alliberat. La meva estimada zona de treball on predomina el marró: taula marró, cadira de cuir marró, llapis marró, prestatgeries de color marró... M’encanta! Sense quadres, sense pintures, sense records de la meva vida, sols el meu treball i jo. Concentració màxima.
Vaig obrir l’arxiu que tenia ja preparat damunt la taula amb una etiqueta que posava “Llúcia Álvarez” i em vaig posar al dia: nascuda el 19 de març de 1994, òrfena de naixement després de la mort de la mare en el part. Pare desconegut. Resident a l’orfenat de Cardona.
De sobte, la meva tranquil·litat es va veure interrompuda pel Bartomeu, que va entrar sense avisar, amb un sobre a la mà, mig obert.
—Ei, Artur, tenc una cosa que crec que hauries de veure —em va deixar el sobre damunt la taula —. Són les fotografies de la víctima poques hores després. —Què fa el sobre obert? —mentre n’anava traient fotos, mirava el Bartomeu, que feia el possible per no dirigir els seus ulls cap a les imatges del que pareixia la Llúcia.
Vaig mirar totes les fotografies. Una noia de poc més d’un metre, amb una samarreta rosa, amb una frase illegible i una falda blanca curta, desfigurada enmig del carrer, plena de sang i les marques d’un cotxe per damunt del seu pit. Seguidament, un rastre de sang i pneumàtic desapareixen ràpidament pel carrer.
—En podem saber res del cotxe? —va demanar el Bartomeu, mirant per l’única finestra oberta de la sala— Ha deixat marques a terra i per la forma i el relleu… —És clar. Barto —vaig interrompre —, duu aquesta foto perquè revisin el relleu de la roda i em diguin de quina classe de cotxe parlem.
Va sortir de la sala, vaig trucar a la Rut, necessitava parlar amb ella. —No contesta. Per favor, deixa el teu missatge després del senyal… piiiiip! Res, amb tants d’interrogatoris i sospites es devia trobar fatal. Segurament era amb la mare. Sempre anàvem amb ella cada vegada que teníem un problema. Vaig provar sort i vaig anar a casa, i així va ser. Hi havia la Rut, en pijama al sofà, plorant, i la mare a la cuina, que preparava una sopa calenta per a la pobra noia. Em vaig asseure al poc espai que quedava i li vaig posar una mà a la cama: —Ei, Rut, sortirà bé. Necessit que em diguis tot el que sàpigues, d’acord?
—Basta! Ara tothom en necessita, oi? Jo no he fet res —era mal d’entendre, ja que tenia el cap endinsat en el coixí —. Tots em donen la culpa: em miren malament i no em deixen anar a fer feina a l’orfenat…
—Si m’ajudes, Rut, veuràs com hi tornaràs i et deixaran fer. Per favor, digues tot el que saps.
—Ja havia sortit del bar Catalunya quan me’n vaig adonar. No em va avisar i tenia disset nins a càrrec meu. Una vegada l’Elies, un amic seu, em va venir a informar que no hi era, vaig sortir i la vaig veure estesa al carrer, morta. Hi havia un grup de joves que miraven espantats. Em varen dir que una persona vestida de negra l’havia agafat i se n’havia anat corrent, però que la noia s’havia resistit. De cop i volta, li havia passat per damunt amb un Seat Arona gris obscur, sense matrícula, en sortir de l’aparcament havia fugit.
Jo escrivia, a una velocitat vertiginosa, tot el que em deia. Aquesta informació era més valuosa que l’or pur.
—Un cotxe de patrulla va venir de l’altra banda del carrer —va continuar la Rut —, va frenar de sobte mentre la colla de joves els cridava i indicava que el cotxe se n’havia anat carrer a baix. Ells em varen ficar dintre el cotxe i em varen dur a la comissaria. Em deien que jo era una possible responsable de l’assassinat i que ens veuríem…
—Per això vaig acceptar el cas —vaig abraçar-la—. No vull que et passi res. La mare va entrar amb dos plats de sopa calenta, tallant el nostre moment emotiu de germans. Va dir que un plat era per a mi, però jo no tenia temps. Vaig haver de partir, però de sobte la mare em va dir:
—Què en saps res, de la Tanit? —em va gelar. La Tanit, la meva Tanit. Ens havíem casat feia cinc anys. Ella tenia moltes ganes de tenir fills, però jo no puc, perquè fa molts d’anys, quan jo era molt jove, vaig tenir un problema testicular i ara soc incapaç de tenir fills. Això, a ella, va disgustar-la molt. Ens vàrem divorciar a causa del seu comportament, em donava la culpa i em deia que era un inútil i que no servia per a res. Em va fer sentir molt insegur i insuficient i concentrar-me en la meva feina era la millor forma per a mi de desconnectar dels problemes i pensaments negatius.
—Res, supòs que està bé —vaig tancar la porta i me’n vaig anar —. Adeu. El meu següent objectiu era l’oficina de correus, el Barto m’havia aconseguit uns minuts amb el vigilant de les càmeres. Mentre anava cap allà, el meu company em va enviar la informació que ja sabia; un Seat Arona. En arribar a l’oficina de correus, em varen portar directament amb el vigilant.
—Hola, detectiu de Cardona, Artur —m’encanta començar així els meus discursos, demostr la meva implicació i professionalitat—. Vinc a veure les càmeres del
pàrquing per a la investigació del cas de Llúcia Álvarez. El teu germà em va dir que tu dirigeixes les càmeres i que podria trobar-hi alguna cosa interessant. —El Barto t’ha parlat de mi? El meu germanet, què? Tot bé? Em dic Mateu—semblava encara més major que el Barto—. Duc un parell d’hores investigant les càmeres, però la persona que hi apareix és indistingible, anava tota de negre.
—No saps res més? —si no trobava més informació, no podia continuar el cas. El Mateu em va dir que parlés amb l’Olívia, la cambrera del Bar Catalunya, a veure si ella sabia alguna cosa. Pareix que ja havien obert el local de nou. Una vegada hi vaig arribar, tothom mirava la televisió, juntament amb la cambrera. Pel que podia distingir, pareixien les notícies.
—Què passa aquí? —vaig serpentejar entre la multitud, fins a arribar a davant la televisió.
<<19 de juliol de 2003. Tanit Ramis s’entrega voluntàriament a comissaria declarant la culpabilitat del cas de Llúcia Álvarez. Segons el seu testimoni, ella volia desesperadament un fill i no es podia permetre adoptar-ne per culpa dels seus antecedents penals. En el seu intent d’aconseguir la noia que planejava adoptar, però no podia, la va atropellar a causa dels nervis i la situació. Declara que no vol que cap detectiu s’involucri en el cas ni la persegueixin.>>
Han passat vuit mesos, la Tanit ha estat condemnada a quaranta-quatre anys de presó. Pel que he pogut reflexionar aquest temps, ella es va entregar a comissaria després que ho publiquessin a les notícies, o simplement no volia que amb la meva investigació la descobrís. No he pogut xerrar amb ella ni demanar un testimoni. He començat sessions amb el psicòleg per millorar la meva conducta insegura i no refugiar-me dintre l’oficina i la feina. La Rut està millor, no ha tingut problemes jurídics i ha tornat a l’orfenat.
—Artur! He duit menjar, et fa ganes? —he millorat la meva relació amb el Barto amb el temps —Tinc un poc de tot a la meva oficina.
—És clar, ara vinc —el Barto surt per la porta mentre jo arracon finalment el cas de Llúcia Álvarez amb les conseqüències i la condemna de la seva assassina. Surt de la meva oficina, decorada amb quadres de la meva família.
—Artur —em diu, quan entr per la porta—, sé que tu i la Tanit vàreu ser parella, però has de superar-ho, ets fort.
—Gràcies, Barto —en el fons, és un bon amic—. Mengem! —Sí!
