LES SET ENTRADES
Estic caminant per un bosc. Quan em sent malament o trista sempre vaig al bosc a caminar. En aquest cas és completament de nit i l’únic que veig són els arbres reflectits per la llum de la lluna. Bé, el meu nom és Emma i tenc dinou anys. Si m’hagués de descriure diria que soc alta, ni prima ni grassa, amb els cabells castanys mig llargs, els ulls verds i un nas i una boca petits. Seguesc caminant i arriba un moment que la lluna m'hipnotitza tant que no em fix per on camín. De sobte, sent que caic, caic per un forat tan gran que no puc veure el final. Tot es torna negre i no tenc forces per cridar. Em deman si em moriré quan arribi al final o si serà molt dolorosa la caiguda. Però abans d’acabar de fer-me la pregunta, ja he caigut i el cop al cap és tan fort que em desmai.
Quan em desperto, el primer que veig en obrir els ulls és una figura, que després identific com a un home, agenollat devora meu amb una cara de preocupació. Aquest home, del qual encara no sé el seu nom, és alt, prim, però es pot veure que és fort; amb els cabells negres, arrissats i curts (a més de descambuixats), els ulls grans i negres i un nas i boca grans. No vos mentiré, és bastant atractiu, i no deu ser molt més major que jo. Sense dir-me una paraula, m’agafa la mà i m’ajuda a incorporar-me. Una vegada tenc els peus a terra, puc observar que el paisatge és exactament el mateix d’abans, un bosc on només pots veure els arbres reflectits amb la llum de la lluna. L’única diferència és que, a uns quants metres d’on ens trobam nosaltres hi ha set portes col·locades una devora l’altra, les set exactament iguals. Ara l’home sembla nerviós i no deixa de mirar a banda i banda, espantat. Farta que no em digui res, decidesc començar la conversa:
-Tenc un munt de preguntes. Bé, em dic Emma, i tu? -L’home segueix mirant per tot, més pendent de les profunditats del bosc que de mi.
-Després d'esperar deu segons a veure si em contesta, l’home es gira i em diu:
-Em dic Marc. Crec que hem vengut del mateix lloc. No tenim temps, ells ens trobaran.
-Qui són ells i que són aquestes portes?
La pregunta va quedar sense resposta perquè, de sobte, surten de darrere dels arbres cinc homes amb vestit i capell negres que corren cap a nosaltres.
-Segueix-me! -diu en Marc.
En aquell moment parteix a córrer. Jo no sé què fer i tard segons en poder ordenar a les meves cames que es posin a córrer. Veig que en Marc entra per una de les set portes, així que jo també ho faig.
-On ens hem ficat? -deman amb impaciència per la falta de respostes.
-Bé, jo ja duc un temps aquí i he esbrinat que el forat per on hem caigut és un portal que et duu a la dimensió d’abans, on no hi ha més del que has vist i les set portes formen el que els experts anomenen “Les set entrades”, on cada una d’elles representa un pecat capital i et transporta a un altre món ambientat en aquell pecat.
-I qui eren aquells homes?
-Són com les autoritats d’aquesta dimensió. Es dediquen a capturar i atrapar els intrusos que per error han viatjat d’una dimensió a una altra, és a dir, nosaltres.
-Bé, i què hem de fer per poder tornar a ca nostra? -deman, ja cansada de tanta història.
-Per tornar a la nostra dimensió hem de passar per les set portes sense produir cap alteració dins cada una d’aquestes. I, òbviament, sense que ens agafin aquells homes. Si ens agafen, o ens mataran o ens deixaran tirats a una dimensió on només caus, que seria el limbe.
Ens aturam de xerrar per observar on ens trobam. Semblen carrers normals, però totes les parets, cases, edificis i paviments estan fets de menjar. De sobte, començ a tenir molta gana, més gana de la que he tengut mai i tenc la temptació de menjar una xocolata que estava aferrada a una paret.
-Ah, se m’ha oblidat dir-te que algunes dimensions poden afectar el teu estat d’ànim, la teva manera de pensar o el teu estómac, per exemple. Recorda que no pots produir cap alteració, així que jo, si fos tu, no em menjaria aquella xocolata.
Decidesc fer-li cas, ja que sembla que ell sap més que jo d’aquestes coses.
-No ens hem d’entretenir, com més temps ens quedem aturats, més fàcil serà que ens trobin -diu en Marc, posant-se a caminar-.Si veus una porta gran i de color daurat avisa’m, ja que són les portes que ens tornaran al limbe per poder entrar a la pròxima dimensió.
-D’acord. -Ara soc jo qui mir com una desesperada per si hi ha aquells homes amb vestit.
Poc després de caminar una estona, trobam la porta. He de dir que la gent que hi ha en aquesta dimensió són com nosaltres, però tenen un aspecte més dolç. En passar per la porta, ens trobam al mateix lloc del principi. Però de sobte, la porta per la qual hem passat es torna daurada, indicant que ja hi hem entrat i sortit.
Passam per les portes de la peresa i la luxúria sense cap dificultat, ja que no hi ha molta diferència comparat amb el nostre món.
Després passam per les portes de l’enveja, en la qual m’he sentit bastant malament, ja que totes les persones que hi ha ens miren descaradament. Ja tenim quatre portes passades.
Decidim passar primer per la porta de l’avarícia. Quan entram, el primer que veig és que els carrers són els mateixos que tenim nosaltres i totes les persones que hi ha allà se’ns queden mirant durant tres segons. De cop i volta, comencen a córrer cap a nosaltres, intentant robar les nostres pertinences. Un home quasi es tira damunt meu per robar-me les arracades! En Marc m’agafa del braç i començam a córrer, fugint d’aquells salvatges, cap a la porta daurada. Aconseguim creuar la porta, i abans d’entrar a la pròxima, agafam un poc d’aire.
Ens en queden dues, i després podrem tornar a casa. Una vegada tornam a tenir forces, entram per la porta de la supèrbia. A diferència de les altres, que ens transportaven a un carrer, aquesta ens ha transportat dins un palau que sembla del segle XIX, tot és ple de colors daurats i platejats. Per sort les portes són de fusta, així no ens confonem amb la que cercam. La gent que hi ha allà està vestida amb uns vestits que semblen de l’època victoriana, molt guapos, he de dir. Com que ja havíem alterat la dimensió de l’avarícia, els homes amb vestit ja saben on som, per tant tot d’una hem entrat per la porta de la supèrbia, hem vist dos homes amb vestit i hem començat a córrer. En Marc i jo correm amunt i avall, fugint d’aquells homes, mentre empenyem totes les persones que hi ha, mirant per tot a veure si per casualitat trobam la porta daurada. Mentre correm s’escolta el que crec que és “Danse macabre” de Camille Saint-Saëns. Arribam a la sala principal i ens adonam que és un ball de màscares. Jo, sincerament, em vull quedar una estona a veure-ho, perquè mai n’he vist un en persona, però els homes amb vestit estan just darrere nosaltres i la porta és a l’altra punta de la sala. En Marc i jo ens miram i amb els ulls ens deim que hem de córrer el més ràpid que hem corregut mai. I així ho feim. Quan travessam la porta la tancam als nassos dels homes amb vestit i la música s’atura. Però això no acaba així, perquè tot just ens giram, veim uns vint homes igual als d’abans que venen cap a nosaltres.
-Corr! -em crida en Marc.
Tots dos partim a córrer cap a la darrera porta que ens queda, la de la ira. Quan entram, el primer que veim és que els carrers són iguals als nostres i que tota la gent que hi ha està pegant-se i cridant-se. Aquesta vegada la porta és molt més lluny i els homes amb vestit estan massa entretinguts barallant-se amb unes persones que els havien atacat. I allà estam nosaltres dos, enmig del que sembla ser un carrer de gent plena de ràbia. En Marc fa cara de pomes agres i em diu:
-Si no fos per tu, ja estaria a ca meva! -m’ho crida a la cara i sent el meu cor trencar-se en mil trossets.
-Però si has estat tu qui ha arribat abans que jo i encara era allà! -No sé el que em passa, jo no vull cridar-li, però no sé per què, no em puc controlar.
-És igual! Has estat una càrrega tot el temps i, si no hi fossis, jo ja hauria acabat!
De sobte, record el que em va dir abans.
-Marc, no estem enfadats de veres! És la dimensió que ens fa estar així!
Sembla que en Marc es comença a calmar, quan, de sobte, ve un home per darrere i li pega un cop de puny que fa que caigui a terra. En Marc es gira, tira a l’altre i es comencen a pegar. Ara soc jo qui l’estira de la camiseta perquè comenci a córrer, ja que veig que alguns homes amb vestit han deixat de pegar-se amb els altres i ja venen cap a nosaltres. En Marc s’incorpora i començam a córrer cap a la porta. La travessam sense aire dins els pulmons i la tancam tan fort que crec que s’haurà sentit per tot el bosc. Les set portes ja són daurades i darrere nosaltres apareix una altra de més gran i, sense pensar-ho dues vegades, hi entram. Ens duu al bosc per on havíem caigut, ja que hi ha el forat just devora. No ha passat molt de temps perquè encara només es poden veure els arbres reflectits amb la llum de la lluna. Una vegada tancam la porta, aquesta desapareix i en Marc i jo començam a caminar cap a fora del bosc i em diu:
-Escolta, perdona per haver-te dit tot allò abans, no és vera. T’agradaria quedar a sopar qualque dia?
-M’encantaria. -dic mentre m’adon que m’enrojol i en Marc riu.
Neus Martín García (2n ESO A)
Guanyadora Narrativa 1r Cicle
XVIè Concurs Literari IES Llucmajor
Molt original, bravo!
ResponElimina