Finalista Narrativa 1r Cicle: MARINA LUCAS COMAS (2n ESO C)

Ja fa diversos anys, no importa la quantitat exacta, a la gran ciutat de Nova York va viure un home, si així se’l pot anomenar, realment malvat. Un home, que tot i tenir una dona realment fantàstica, preferia anar amb les seves amants pertot arreu. Era un home gras, que menjava i menjava fins i tot quan no tenia gana. Un home ric, que tot i tenir moltes riqueses, sempre en volia més. Un home, que si havia arribat on era, no era precisament gràcies al seu esforç i si havia de dur a terme alguna feina i podia fer-la un altre no s’ho pensava dues vegades. Un home, que per coses insignificants, ja es molestava i era capaç de destrossar el barri sencer. Un home que, en comptes de veure la sort que tenia, sentia enveja per tot aquell que posseïa alguna cosa que ell no. I un home que es creia superior a tot i a tothom.

Aquell home, als seus 76 anys, va arribar al final de la seva vida. I aquí, en aquest moment precís, comença la nostra història.

Una vegada mort, l’home es va dirigir al purgatori. Allà l’esperava un home vell, prim, calb, amb molta barba, unes ulleres redones i vestit amb una bata blanca.

-Benvingut senyor.

-Hola, on soc?

-Al purgatori, senyor meu.

-I què hi faig aquí?

-Junts, senyor meu, analitzarem la seva llista de pecats i el vostre sant decidirà a on us pertoca passar la resta de l’eternitat.

-D’acord, però de pressa. A més, està clar que aniré al cel, soc el més parescut a Déu.

-Doncs jo no n’estaria tan segur, perquè acabeu de pecar: la supèrbia és un dels set pecats capitals estimat convidat.

Varen entrar dins una sala totalment buida, de parets grises i estretes. El vell, va picar de mans i de sobte aquella minúscula habitació s’havia convertit en una enorme biblioteca plena d’arxius i llibres, grans prestatgeries i làmpades d’aranya al sostre.

-Un moment, com…com ho has fet?

-No s’ha de jutjar un llibre per la seva portada.

Al centre de la biblioteca hi havia una taula redona. El vell va indicar a l’home que s’assegués a una de les cadires. Es varen asseure i l’home barbut va treure’s un llibre de la màniga. El va començar a fullejar, fins a arribar a una pàgina en concret.

-Ja l’he trobat, el seu expedient. Mare de Déu santíssima!- l’home va cridar amb força, no es podia creure el que veia- Duc aquí des de la primera mort de la història i ni els pitjors criminals han comès tants pecats com vós, n’hi ha milers!!!

–Però què dius, vell?

-Com ho heu fet? Duu pecant des dels 3 anys, cada dia, durant 73 anys ha pecat sense descans. Com ho heu fet?

-Supòs que no n’hi ha per tant, no?

-Als 3 anys, primer pecat, gola, us vàreu menjar el dinar de tots els nens del menjador. Als 16 anys, enveja cap al teu germà gran perquè els pares li havien comprat un cotxe molt bonic i modern. Quan en teníeu 22, peresa, vàreu pagar 3 dòlars perquè un nen us anés a tirar el fems. Als 28 vàreu rompre una caixa del banc perquè no volia donar-vos més diners. A més, vàreu treure tots els vostres ingressos en una hora i encara en volíeu més, Avarícia, sense cap dubte.

-Bé, però només són un parell de pecats!

-Me n’estic botant molts i encara en queden… Als 37, luxúria… Vàreu passar la nit amb 5 al·lotes mentre la vostra dona era a casa amb els fills.

-La millor nit de la meva vida!

-Totes aquelles al·lotes han mort i ara són esclaves a l’infern. Seguim… als 48 vàreu incendiar una tenda de juguetes perquè no tenien més cotxes de color groc. Era el regal que volíeu fer al vostre fill pel seu aniversari. Als 54 anys, supèrbia, una dona pobra us va demanar diners i us vàreu mostrar superior i us vàreu riure d’ella. Ara és un àngel que té molt de poder.

-Ja ha mort?! Pareixia tan jove…

-Era jove. Va morir de pulmonia. Dèbora, pots assistir a la biblioteca de pecats per favor?

- Es diu Dèbora?

-Sí, és un nom bíblic. Els seus pares eren bons creients que la varen educar perquè fos una criatura de bé. Va ser una llàstima la seva mort, però ens encanta tenir-la entre nosaltres.

-Em cridàveu mestre?

Va entrar un àngel de cabells arrissats i rossos, ulls blaus i pell pàl·lida, amb ales blanques com la neu i una llum dolça que l’acompanyava.

-Estimada, acosta’t, recordes a aquest home?

-La seva cara m’és familiar, però no sé de què.

-És un mort recent. Ell va ser el causant de la teva desgràcia, filla meva.

-Entenc…- va mirar-se’l amb una cara sense expressió i confosa- Com us trobau, senyor meu?

-Bé. No estàs enfadada pel que et vaig fer?

-La ira no s’ha apoderat en cap ocasió de la meva ànima. Segur que quan vengui amb mi al cel podrem entaular amistat. Tots pecam alguna vegada en la vida, però els sants perdonen els nostres petits errors.

-Dèbora filleta…- el vell la va interrompre i li va ensenyar la llista-. Aquest home ha comès milers de pecats, dubt que el seu sant l’arribi a perdonar.

-Com és possible? - va dir sorpresa - Qui és el seu sant, mestre?

-Sant Bernat de Claravall.

-És comprensiu i sant de bé.

-Però em tem, reina meva, que ni el sant més benèvol pot perdonar a un home que en diverses ocasions ha comès els set pecats capitals.

-S’ha de ser optimista. Ara si em disculpau, mestre del meu cor, em retiraré.

L’àngel va sortir de l’habitació i en el seu lloc i va entrar sant Bernat de Claravall. L’al·lota el va saludar amb una reverència que ell li va tornar. Va tancar la porta suaument i va seure al costat d’on eren els altres dos.El sant era un home que anava amb túnica i un bastó. Era calb i baix i en una mà hi duia una església de la mateixa mida que una caseta per nines.

-Sant Bernat de Claravall.

-Mestre. Aquest és el nou mort?

-Sí, sant meu.

-Ensenya’m la seva llista per favor.

El mestre, suant, li va entregar la llista. L’home era al seu costat, tremolant pels nervis de saber on passaria la resta de l’eternitat.

-Vós sou Bernardo Lombardi? D’on sou?

-Italoamericà, senyor - va intentar ser simpàtic, ja que sabia que un pas en fals sumaria cap a la desgràcia-.

El sant, indignat, va tancar el llibre amb força i es va aixecar de la cadira.

-Pecador, sou pecador! Jo he perdonat a pecadors, però cap havia pecat milers de vegades en tan poc temps. Segur que molts dels que són a l’infern no pecarien tant ni en milions d’anys. No sou digne de portar el nom d’un sant.

-Sé que no m’he portat bé - l’home, suant i amb la por al cos, plorant, va aferrar-se a les cames del sant - però per favor, perdonau-me, deixau que vagi al cel, em portaré bé.

-Has tengut tota la vida per pensar amb fer el bé, adéu- es va obrir un forat a terra i l’home va caure cap a l’infern.

Una vegada allà, el Bernardo va conèixer a Satanàs, el príncep dels dimonis. Era un jove guapo i fort, vestit amb armadures de plata i or, de cabells negres i ulls vermells, banyes negres al front i ales vermelles i flamejants. Duia unes estranyes ulleres de sol.

-Benvingut a l’infern! T’hi ha enviat sant Bernat?

Ell, espantat davant tal criatura va assentir ràpidament.

-Bé, has comès molts pecats, guai, seràs el substitut del massatgista de peus. Al darrer el va mossegar el meu ca.

Va mirar al seu costat i va veure a un ca de tres caps amb una flama de cap a cua i ulls vermells, amb unes dents grans i esmolades com ganivets. Subjectava un braç humà a les boques.

D’aquesta història ja en fa un parell d’anys, però a dia d’avui, el Bernardo encara es penedeix de no haver-se portat bé durant la vida. Ara a la mort i per a tota l’eternitat, fa massatges als peus de Satanàs que, per cert, no fan gaire bona olor.