A tots els somiadors,
que fan el possible
per aconseguir
l'impossible.
14/02/1995 08:00a.m
El meu nom és Adrià, agent 203My4C de l’FBI. Després d'un any de proves i entrenaments, m’han assignat un cas, el meu primer cas, el pitjor de tot és que he d’anar fins a Canadà. Això són 14 hores de vol, per anar a investigar un cas d'assassinat.
Mai havia volat abans amb avió, i he d’admetre, que estar a tal altura m’ha preocupat, sobretot en moments de turbulències. A més, als avions hi ha gent molt rara, dones amb minifalda servint el dinar, nens corrent pels passadissos, pares al darrera, velles fent ganxet. Mai m’havia alegrat tant de ser a terra ferma quan per fi vàrem aterrar.
A l’aeroport, es veuen escenes realment dramàtiques, gent retrobant-se, gent acomiadant-se, gent que no troba el seu vol i es frustra fins tornar boig.
A la porta de l’aeroport, esperava el xèrif Wilson, jove, pèl castany i arrissat, ulls cels, alt i musculós. Tot i ser jove, el xerif tenia molta més experiència que jo, ell havia cooperat a diverses persecucions i resolt varis crims, quan jo recentment havia sortit de l'acadèmia de policia.
El xerif tot i el seu aspecte és un home honrat, em va convidar a berenar a una cafeteria, una excel·lent cafeteria, i és que si una cosa apreciï en aquest món, és un bon cafè.
-Molt bé xèrif, posi’m al dia.
-Per favor, digui'm Ross.
-Ross, el meu nom és Adrià i he vingut per a resoldre un assassinat, sóc de l’FBI.
-Oh, sí, és clar. Es tracta de la Sílvia Anderson, una noia de 22 anys, la vàrem trobar a la vorera del riu. Era totalment nua i tapada amb diaris, va morir escanyada.
-Segons el que sé, estudiava la carrera de periodisme, creu que els diaris hi poden estar relacionats?
-No ho sé, tinc algunes fotografies seves. Aquí tens.
En la primera fotografia era de quan la varen triar reina a l’institut, tenia el pèl ros i molt arrissat, ulls negres, un somriure que t’arriba a l’ànima.
Duia un vestit blau cel i la corona de reina del ball amb un ram de flors a les mans. A les altres fotografies era totalment apagada, morta, bruta, amb el pèl apagat i les marques al coll. Com un ésser humà era capaç de matar a un dels seus iguals, com una persona pot llevar a una altra una cosa tan valuosa com la vida.
-Era tan dolça, sempre que la veia reia, quan jo vaig començar de policia, m’encarregava del tràfic del pas de zebra de l’escola, i quan la veia em reia i em donava les gràcies. Era tan alegre i simpàtica, qui podria fer una cosa així?
De sobte aquell home tan alt i fort va començar a plorar amb força. Jo l’intentava consolar, veure les fotografies, i escoltar aquelles paraules del xerif em va commoure.
Però el dol va ser interromput per un dels homes del xerif. La Daniella Brown, havia estat trobada a la ferreteria, lligada, plena de talls i amb camisola.
Vàrem anar cap a l’hospital ràpidament, la Daniella, era una noia de 22 anys que també feia la carrera de periodisme. És més, anava a la mateixa classe que la Sílvia. Era una noia de pell bruna, ulls verds i pèl negre.
Quan va recuperar el coneixement, vaig parlar amb ella.
-Hola, Daniella, el meu nom és Adrià.
-Jo sóc la Daniella.
-Ja ho sé, soc de la policia.
-Policia, home bo?
-Sí, et vull fer unes preguntes.
-On és la Sílvia?
-La Sílvia ja no està amb nosaltres.
-Morta?
-Sí.
Va plorar, la seva mare va seure amb ella i la va abraçar.
-Fa dues nits, eres amb ella?
-Sí, havíem quedat. Anàvem a veure una pel·lícula i després a sopar.
-Què va passar, Daniella?
-Un home, ens va agafar, ens va dur a una cova, devora el riu i ens va fer coses.
-Quines coses?
-Coses, molt dolentes, em volia morir, li vaig suplicar que em matés, però em va dir que així no faria gràcia, em va dir que era part d’un espectacle.
-Qui, quin home?
-No ho sé.
Va tornar a plorar, vaig marxar d’aquella habitació per deixar que descansés, però, abans, em va dir que la cova era al bosc.
El xèrif i jo vam córrer cap al cotxe i ràpidament vam arribar al bosc, a la cova. A la paret i havia un triangle amb un ull, el símbol de Déu.
A més vàrem trobar la camisola de la Sílvia, plena de sang.
Vàrem tornar al cotxe tranquil·lament sense cap pista, una vegada a dins, la ràdio del cotxe va sonar, un dels homes del xèrif, ens informava de que la Daniella Brown havia mort.
Li havien tallat els canells, rapat el cap i amb sang a la paret hi havia un inquietant missatge: “ Déu ens observa”.
Vàrem anar a l’oficina de policia on esperàvem trobar respostes, ja que, el missatge, el símbol de Déu i les morts ens començaven a inquietar.
La secretària del xèrif era travada però simpàtica, pèl-roig, ulls negres i cara d’empanada, però tot un encant.
-Xèrif, miri, he trobat una cosa.
-Què ha trobat, Beth?
-Una pista.
-Quina?
-Ara no me'n record, un moment.
De manera graciosa i dolorosa, aquella estranya criatura va estampar-se contra la porta i va caure. Ràpidament es va aixecar i va anar cap al passadís.
Va tornar corrent amb uns fulls i es va estampar una altra vegada contra la porta. Aixó sí, fa un cafè realment excepcional.
-Aquí està, l’assassí, va per ordre de llista. A les llistes només hi tenen accés els professors i les víctimes, només van juntes a dues classes, català i filosofia.
-Qui són els professors, Meg?
-Em dic Beth, la de català es diu Carrieta White, 56 anys, 1,60cm i amb miopia lleu. El de filosofia es diu Matthew Mcdwayne, 1,80cm, 45 anys i calb.
-Gràcies, Brenda, però no feia falta detallar la ceguesa i calvície dels sospitosos.
-Em dic Beth!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Enfadada per la meva intolerància, va marxar amb un altre cop de cara amb la porta.
-Xèrif, la Daniella va dir que era un home, així que només pot haver estat el de filosofia.
-El calb, haurem de fer-li una visita.
Però desgraciadament no era a casa, una simpàtica veïna, ens va dir que havia marxat fa dos dies i no l’havien tornat a veure. Així que vàrem decidir protegir a la pròxima víctima. La Dana Cooper. De camí cap a casa, vaig mirar el seu currículum acadèmic, tot excel·lents, a més hi havia notícies que la consideraven una nena prodigi, excel·lent ballarina i veu angelical. A més, hi havia una fotografia, pèl negre com la nit, ulls cels, pell pàl·lida, llavis prims i rosats. En aquell moment, tot va anar més a poc a poc, una sensació d'harmonia va envair la meva ànima.
NO, sóc un policia professional, no em puc enamorar, és bonica i intel·ligent, res més.
Quan vàrem arribar a casa seva, ja era fosc, però el llum era obert. Ens va obrir la jove, els pares eren de viatge.
-Hola, som de la policia, Dana Cooper?
Quan vàrem arribar a casa seva, ja era fosc, però el llum era obert. Ens va obrir la jove, els pares eren de viatge.
-Hola, som de la policia, Dana Cooper?
-Sí.
-Podem entrar?
La jove va obrir la porta, la casa era rústica i càlida. La jove era encara més bonica que a les fotografies, tenia una mirada intel·ligent i preocupada.
-Sóc la següent?
-És possible.
El xèrif era a fora amb més homes.
-Tinc por, no vull morir, encara ningú no m’ha besat, encara ningú no m’ha estimat prou.
Em vaig acostar a ella, vaig seure a devora i la vaig mirar fixament donant-li la mà.
-No moriràs, jo ho impediré.
-La vostra veu és dolça i sincera, sempre he estat una noia alegre i feliç, donava positivitat als que no en tenien. Ara això no m’és possible.
-Dana, no moriràs.
-Em podeu fer un favor?
-Sí.
-Em fii de vós i la vostra vàlua, però si res em passa, em podeu fer un petó?
-No m’està permès.
-Des que heu entrat per la porta, cada por s’ha esfumat del meu cos, la música ha despertat de nou i els àngels han repicat les campanes.
-Escolta´m, jo, jo he sentit el mateix, però la meva feina és perillosa, podries acabar en mans pecadores per culpa meva.
-Més val viure poc amb tu que una eternitat sola.
Ens vam besar suaument, tot i les temperatures baix zero, era càlid i suau com la brisa de l’estiu.
-Oh, dolça Dana, els vostres llavis em lliuren de pecat. No ets digna de pecador, però t’implor que m’estimis.
En sec el renou del telèfon ens va destorbar aquell moment tan íntim i especial, estava enamorat!!!
-Sí?
-Mira a darrera, ruc.
Em vaig girar, un home calb i de 45 anys tenia inconscient als seus braços a la meva estimada. Em va disparar tres cops a la panxa.
-Adrià, em sents, Adrià.
Era al cel? Era mort? La Dana, estava bé?
-Adrià!!!!
O potser no, es clar, el guarda pits antibales.
-La Dana, ell ha estat aquí, hem d’anar a la cova.
Vàrem córrer cap al cotxe, la Dana era a les mans d’aquell malvat assasí.
-Quiet o la mataré.
-Adrià, no et preocupis per mi, mata’l abans que faci més mal.
-No deixaré que moris.
-Ara ja puc morir, gràcies per estimar-me uns instants.
En aquell moment, vaig recordar un vell truc de la infància. Vaig fer-me el despistat i vaig assenyalar cap a darrera seu.
-Què és allò?
El millor de tot és que va funcionar, vaig disparar al cap i el vaig tombar. La Dana, totalment espantada, em va abraçar.
-Sabia que em salvaries.
-Com?
-Vàrem anar d'excursió amb ell a la cova, ell va desaparèixer i em vaig trobar sola dins una habitació que es va omplir de sang, quan vaig despertar del malson, era a casa, i totes les noies de l'excursió tenim habilitats, el meu superpoder és predir el futur.
-I què ens espera a nosaltres.
-Un romanç llarg i sòlid com la roca.
-Voleu que vos deixem a soles?
-Ja hauríeu de ser fora de la cova.
-Molt bé, nois, ja heu sentit a l’Adrià, ah, per cert, bona feina.
-Gràcies, Ross, per cert, si necessites agents, és un lloc bonic i pareix una feina tranquil·la, estaria bé.
-Contractat, però si teniu fills, jo seré el padrí.
-Fet.
Una vegada la Dana i jo vàrem sortir de la cova mentre ells s’encarregaven del cadàver, la meva estimada i jo, amb un preciós paisatge, acabam aquesta història amb un final feliç.
Però encara tinc a noies amb superpoders i un estrany somni, tenia el Matt amics paranormals?
El misteri continua…………
Text de Marina Lucas (2n ESO C)
