L’elecció entre la llibertat o la seguretat ha estat un tema vigent dins la nostra societat des dels principis de la civilització humana. En ser un tema tan controvertit, sempre ha estat motiu de dubte de molts de filòsofs, revolucionaris i intel·lectuals de diverses èpoques. Què pesa més? Sentir-te lliure i poderós o sentir-te segur i acollit per la societat? Per resoldre aquesta incògnita, cal introduir un poc aquestes dues perspectives de visionar la vida.
La llibertat és un terme usat fonamentalment per definir el que és autosuficiència, autonomia i individualisme. Quan ets lliure, tu penses, tu ets i tu decideixes. És una eina per arribar a ser l’amo de tu mateix mitjançant un procés d’autoconeixement total. Molta gent viu per trobar-la. Molta gent mata per pispar-la. Molta gent mor, buscant-la. La llibertat incita al progrés. Fa que la gent qüestioni vertaderament el seu paper dins la nostra societat. Transforma a persones sense ambicions en persones amb inquietuds. Ara bé, si aquesta és tan romàntica com sembla, com és que no tothom troba que sigui un principi bo en si mateix?
En realitat, tornam al mateix concepte ja anomenat abans. Perspectiva. La llibertat pot ser concebuda de moltes maneres. És una paraula que engloba tan alt nombre de conceptes i variants que a pics, fins i tot, es contradiuen entre ells. No tots cercam la mateixa llibertat. Per una persona estable, tant econòmicament com socialment, llibertat tal vegada implica estar amb els amics, anar a la platja, tenir una certa independència o viure mitjanament bé. D’altra banda, potser que per una persona de Nigèria, la llibertat impliqui no passar fam, tenir un sostre d’on refugiar-se de la calor o sortir al carrer sense por de ser segrestada. En no partir tots de les mateixes oportunitats, podem considerar la llibertat com un terme universal? Què és el que fa que uns lluitin i els altres callin?
Per arribar a la solució d’aquesta qüestió, cal esmentar el paper que juga la llibertat en la nostra societat. És possible ser lliure actualment o ens veiem obligats a ser esclaus de la societat en la qual vivim?
«L’home neix lliure, però en tot moment es troba encadenat.» (Rousseau)
Com ja deia el cèlebre il·lustrat Rousseau, l’ésser humà es veu condicionat des del moment que neix. Nosaltres naixem purs i innocents. Són les lleis humanes i la forma en la qual s’organitza la societat que ens impossibilita deixar-nos dur per les nostres conviccions. Ell ens parla d’un captiveri que du a l'ésser humà a no ser lliure. Deu parlar Rousseau d’un captiveri literal on duim uns grillons a les mans que ens dificulten la mobilitat? Aquesta incògnita manca de sentit. Això fa adonar-nos de que hi ha alguna cosa molt més profunda que ens priva de la nostra llibertat. Tal vegada, una estranya força sobrenatural és la que ens fa plantejar-nos aquest dubte? Potser sí, no tenim el coneixement suficient com per assolir el que això implica. No obstant això, ens podríem regir pel que sabem.
Michael Sandel, llicenciat en dret i catedràtic a la Universitat de Harvard, explica un principi que podríem relacionar amb el límits de la nostra llibertat. La justícia. Durant una de les seves videoconferències, explica que la justícia es basa en la recerca d’un bé comú. Què és aquest bé comú de què ens parla Sandel? Imaginem que som a una sala completament buida on sols hi ha un interruptor gran i vermell. De sobte, se’ns apareix una imatge projectada a la paret. Un gran tramvia es dirigeix a tota velocitat a un grup de tres obrers que fan algunes feines sobre la via. Després, visualitzam que a la seva via veïna hi ha un ésser estimat que hi passeja per damunt. Amb l’interruptor que t’han proporcionat, pots elegir la direcció que agafa el tramvia. Segon Sandel, per agafar el camí del bé comú, hauries de desviar el tramvia per tal que no fossin tres persones les que morissin, sinó només una. Al moment en què pressiones el botó seguint aquesta llei de la justícia humana, t’estàs violentant a tu mateix. Conseqüentment, no ets lliure, perquè no pots utilitzar el teu dret a la llibertat.
És en aquest moment quan t’adones que, ja només pel fet de pertànyer a un lloc o entorn, no ets lliure perquè hi ha alguna cosa que no et permet ser-ho. Podria ser la seguretat aquest límit infranquejable de la llibertat de què estam parlant?
No ens ve de nou saber que molta gent prioritza la seguretat abans que la llibertat. Les persones tendim a mirar per nosaltres mateixes i protegir les persones que estimam. És un acte molt primitiu i té molt a veure amb la supervivència. L’adaptació és un terme del qual ja parlaven filòsofs com Darwin (selecció natural). Qui no s’adapta, no sobreviu. Quan el nostre professor ens parla d’una manera brusca o abusa de la seva autoritat, molts triam el silenci abans que la rebel·lió. Pensam que és millor callar per tal de no ser castigat. És prou just això? Estam essent justos amb nosaltres mateixos o simplement el millor a triar és tenir cura de la nostra seguretat?
Actualment, el problema que acabam de plantejar és molt present al nostre dia a dia. Sembla que la naturalesa juga amb nosaltres i ens dona petites anticipacions de caire sarcàstic del que realment ens espera a un futur. El Covid-19 o els incendis forestals a gran escala arreu de tot el món són clars exemples d'adversitats que hem hagut de superar sense saber com. No s’esperava que, al segle XXI, una crisi sanitària com aquesta regís la nostra vida. Els humans ens hem vist obligats a adaptar-nos forçosament a aquestes condicions extraordinàries sense tenir noció de si el que feiem, és correcte. No és la naturalesa la que t’obliga a posar-te una mascareta. És la societat la que ho dictamina així. No ets lliure de triar si vols formar part d’aquesta seguretat col·lectiva o no. Aquí és on ens sorgeix el gran dubte. Si ser lliure és un dret fonamental dels éssers humans, hauríem de ser lliures de decidir si ens volem protegir o no. De la mateixa manera, si ets lliure, també ets moralment responsable dels teus actes i saps que no protegir-te, posa en perill la llibertat dels altres. És, doncs, la llibertat un impediment per a la seguretat o és la seguretat un impediment per a la llibertat?
Tot té límits. On acaben els teus límits, comencen els dels altres. Si no fos així, viuríem dins una espècie d’anarquia caòtica de la qual no en sortiríem mai. Val la pena arriscar la nostra vida harmoniosa i equilibrada dins la societat per intentar aconseguir una llibertat aparentment vertadera? Abans, amb l’ajuda de Rousseau, hem arribat a la conclusió que la llibertat és alguna cosa que està fora del nostre abast. Com deia Epicur, tot allò que sorgeix del concepte de destinació, i per tant, no procedeix de l’atzar, està condemnat a no ser lliure. Per tant, és millor ignorar aquest concepte d’efecte-causa per arribar a l’Hedonisme (recerca de la felicitat a través dels plaers). Segons aquest raonament, nosaltres que naixem ja predestinats a morir, no gaudiríem d’una llibertat real.
I aquí és on, tu, lliurament, tries entre viure lliure sense realment ser-ho o viure segur sabent que és l’únic que tens. Aquesta és la gran conclusió totalment contradictòria a la nostra pregunta. Els límits de cada cosa, els dictamines tu.
Laia Farias Moragues, de 2n Batxillerat C, participant a les Olimpíades Filosòfiques de la UIB.
