GÈNESIS
Aquell vespre plovia tant que pareixia que Déu havia decidit deixar caure un altre diluvi sobre la terra, qualsevol persona amb un poc de cap s'hagués quedat a casa, però jo no podia deixar de córrer. Les gotes d'aigua em redolaven pels cabells, banyant-me de cap a peus i cegant-me la vista, ajudant al fet que era de vespre i que estava corrent fora descans pel bosc, de fons la meva respiració agitada i les meves botes xapotejant el fang que s'havia anat formant al terra d'aquell bosc tètric. El meu cor anava a mil i el meu cap només pensava en ella, "Gènesis, Gènesis, Gènesis...", i la por anava augmentant a cada passa que donava. Mentre encara corria vaig veure una clariana del bosc, envoltada de cotxes de policia, una ambulància, i enmig, un cos. Es podia veure la sang regalimant i enterrant-se entre les entranyes de la terra, escapant del cos inert del que pertanyien. "Gènesis..." vaig amollar en un sospir, l'únic que record d'aquell moment és caure a terra, com si el meu cor s'hagués aturat de cop, i vaig sentir com el meu darrer bocí d'ànima s'enterrava amb els regalims de sang al fons d'aquell bosc, aquell dia, vaig morir amb ella.
Avui es compleix un any de la meva mort, quan la meva darrera part que encara tenia vida, va desaparèixer amb les escombres de la meva millor amiga. Mai pensava que pogués arribar a ser el dia 365 de la meva investigació exhaustiva de qui havia llevat els darrers alens del que em quedava. No tenc cap prova més que allà on va morir, i després de registrar el lloc de dalt a baix no vam trobar res, i al mes de cercar es van rendir. Supòs que no queda molt a fer, fora proves no es pot tancar l'expedient ni obrir una recerca amb suficients fonts. Només em queda cercar pels meus medis, però, el que em feia continuar era que darrerament els indicis d'assassinat havien pujat a la serra, durant el darrer any n'hi havia hagut cada vegada més, i això només podia significar que havia un assassí en sèrie amollat, havia matat a la meva millor amiga, i no s'anava a sortir amb la seva. Encara que avui era un dia trist de recordar, la ira i odi que sentia per les persones que maten era incommensurable, i no puc aturar de pensar un segon el que faré quan descobresqui qui va ser, qui ha estat matant a tanta gent.
Em vaig dirigir al lloc de la mort de Gènesis, per recordar-la i estar amb el que quedàs de la seva sang enterrada. Anava a sortir de les oficines quan Marc, el meu company, la va aturar. -Achaiah! On vas?- No t'interessa- vaig contestar, sempre som molt freda amb ell, ja que som una persona reservada, no solia apreciar la companyia de ningú, però amb ell era diferent, i això em molesta.-Et puc acompanyar, he acabat els informes- No tens cap guàrdia a fer?- Sí, però és l'horabaixa... a més, vull estar amb tú- Em vaig posar vermella com una tomàtiga, però després de la insistència del Marc, vaig acceptar.
Després d'un llarg viatge cap a la Serra de Tramuntana un poc incòmode per l'ambient de la situació, vam arribar al lloc on Gènesis havia estat assassinada. Vaig seure, acariciant la terra amb els dits mentre sentia com una llàgrima patinava per la meva galta, caient sobre terra amb tot el dolor que duia sentint feia tant de temps. Marc observava l'escena recolzat a un arbre, mentre jo m'aixecava per partir ell va travelar amb una arrel, fent que caigués cap enrere i rompent alguna cosa que hi havia a terra, a la vora de l'arbre, sonava a fusta, però en Marc s'havia enfonsat massa com perquè fos una branca normal. Vaig anar-lo a ajudar, i al moment d'aixecar-lo vam poder comprovar que era una comporta situada al davall de l'arbre, molt difícil per qualsevol persona de trobar si no saps on és. Ens vam mirar, i després vam veure dins la comporta un bolic de roba ensangonada dins una bossa de fems.Vam sortir d'allà a una velocitat fantasmal, per així poder arribar a la comissaria i informar perquè fessin proves de la roba, per ventura era una prova per arribar a l'assassí de Gènesis. Després d'uns dies, ja que era sang molt coagulada, es va veure que tenia restes de la sang de Gènesis, a part d'altres víctimes.
Merda.- Havien trobat el meu amagatall per la roba que feia servir per als assassinats. Aquell dia podria haver matat a algú, necessitava la sang, l'expressió de terror que es veia als seus rostres quan els clavava el meu ganivet i els obria com a un porc a matances, gaudia de la sang i el sofriment, d'anar en contra del que els meus pares catòlics m'havien dit tota la vida, però m'havien pres el que feia servir per dur-ho a terme. MERDA PUTA!- vaig pensar mataré a qui sigui que m'ho hagi pres, i sobretot als policies que em venen darrere. Mereixen morir tots.
Una vegada vam saber que la roba tenia més d'un tipus de sang, demostrat que havia matat a més gent a part de Gènesis, en Marc i jo ens vam posar a investigar els altres casos: Magdalena, Gabriel, Eva, Mateu, Miquel... tots havien mort de la mateixa manera que Gènesis, vàries incisions pel cos, a llocs on no passava cap vena important, com si volgués que morissin agonitzant. Menyspreable. En Marc estava cada vegada més preocupat per jo, la meva ansietat em superava i em passava dies fora dormir mirant que tenien en comú les víctimes, fins que ho vaig veure, Gènesis va ser la primera mort a la Serra de Tramuntana, el llibre de la Gènesi és el principi de tot a la Bíblia, llavors les víctimes totes tenien noms de personatges crucials d'aquesta, això havia de tenir alguna cosa a veure, l'assassí havia de ser catòlic, una prova més.
Estava cercant algú més a qui matar, feia dies que no feia res més que dormir i tenia set de sang, i hi havia algú que hem pareixia la víctima perfecta, un policia amb el nom de l'arcàngel que em faltava, Marc. Era perfecte, l'únic que havia de fer és trobar-lo sol i aprofitar la situació.
Continuava investigant, i vaig avisar a Marc que anàs amb compte, que no se separàs del meu costat, ja que no volia que li passàs res, pel fet que una part de jo l'estimava, el volia protegir. Ell hi va estar d'acord i, a més, em va ajudar molt a gestionar tota l'ansietat, i llavors vaig pensar que tenia una mare, m'havia abandonat al cap de 4 anys per alguna raó que no sabia i m'havia deixat amb el meu pare, que va morir uns anys després. Vaig cercar la seva direcció i vaig anar a veure-la, ja que l'únic que recordava bé d'ella era que sempre havia estat molt devota, i qui millor per demanar ajuda que algú que se sap la Bíblia de memòria. Vaig anar cap Artà i vaig tocar a la casa designada als informes, en Marc al meu costat. Quan feia 5 minuts que no contestava al timbre vam decidir partir, i una vegada ens estàvem dirigint al cotxe se sent -Achaiah...- em vaig girar, no la recordava molt bé, però una vegada la vaig veure en vaig estar segura de què era ella.- Hola mare, no venc a reclamar res no et preocupis, només venim a fer unes preguntes per un cas.- vaig amollar amb verí a la meva veu.- Sí, és clar, passau- va dir abaixant el cap, com si la vergonya d'abandonar-me li revengués en aquell moment. Una vegada a dins vam estar fent diverses preguntes sobre la història dels arcàngels i els seus martiris, a veure si tenien res a veure, vam demanar per la relació entre els noms de les víctimes, per les històries dels personatges, i vam arribar a demanar els pecats capitals i els seus corresponents: Lucífer per la supèrbia, Mammón per l'avarícia, Asmodeu per la luxúria, Belcebú per la gola, Leviatan per l'enveja, Belfegor per la peresa, i el pitjor de tots...-Quin és el pitjor de tots- El darrer pecat, el més perillós, Satanàs per LA IRA.
-Jajajajaj- cada vegada reia més fort, a la fi estem tots sols, a la fi puc MATAR-, em vaig tirar amunt de la dona que estava asseguda al balancí, rompent la taula de vidre i emprant els escombres per començar a obrir els seus intestins, fent que cridàs de dolor. -Digues el seu nom! Cridava a la meva propera víctima, el policia amb nom d'arcàngel.-Crida-la pel seu nom Marc!- Abans que pogués dir res pus vaig tallar-li la gargamella, fent que la sang que sortia del seu coll l'impedís xerrar més. -Maaaarc- vaig sospirar rient-me de la seva cara-Ets el pròxim, amb el teu nom ja tendré tots els arcàngels morts i jo seré Déu, seré el Déu de tota Mallorca! Hem faran cants i oracions per suplicar-me clemència! No és fantàstic?- El policia estava fora paraules, era incapaç de dir res. -Què passa Marquet? Tens por? Que et pensaves que era ser policia? Jugar a les multes amb un sou acceptable i poder viure una vida tranquil·la al costat de qui estimes? No em facis riure! La majoria de gent pensarà que som un ésser menyspreable per matar a gent, però és l'única solució per aquest món, la mort, el sofriment, la sang... avui en dia la gent no té ambició de res, només cerquen una vida "tranquil·la" ser "bones persones", mentida... tot és mentida, la gent és egocèntrica, Marc, et recoman que tu també ho siguis en la teva altra vida, perquè aquesta està punt d'acabar-se.
El policia, bocabadat, va quedar mut. Em vaig tirar a damunt seu, i just quan vaig clavar-li el primer cop a l'estómac va deixar anar un sospir-
-Achaiah...- Vaig respirar- Marc!!! Què t'ha passat? Qui t'ha fet això?!- Llavors ho vaig veure, la meva mare morta amb el vidre al coll, i les meves mans ensangonades al ventre d'en Marc. -Achaiah, que t'ha passat?- va dir amb un fil de veu- No ho sé, que ha passat?! Allò no era jo!- Ho sé...- Però, que, he de cridar una ambulància!- No, que et tancaran, no vull això per tu- em va dir- Però- Shhh, no cridis a ningú, jo ja estic mort, t'estim massa perquè tenguis un destí com la presó...- Vaig començar a sanglotar damunt ell, era incapaç de dir res, en Marc em va abraçar i amb el seu darrer sospir em va dir- Esper trobar-te a una altra vida...Llavors d'allò vaig sentir com si estigués dèbil, molt dèbil...- Ets feble, per això em volia desfer de tu- Qui ets?!- L'assassina de la teva millor amiga, la teva mare i el teu al·lotet, sabia que eres dèbil, però no tant com perquè poguessis arribar a enamorar-te, patètic...- Què fas aquí, d'on ve aquesta veu?!- Sí que ets estúpida, som tu, no volia compartir cos amb una inservible, per això vaig matar al nostre pare, per això t'he intentat fer tot el mal possible, perquè DESAPAREGUESSIS.- No pot ser, és impossible...- És clar que és possible, ets tu la dèbil, ara ja estàs morta Achaiah, agafaré el control jo del nostre cos, i, a la fi, no hauré d'estar tancada per dies perquè no dorms.- No et quedaràs amb el control, no mentre jo visqui i ens controli.- En aquell moment vaig agafar el vidre entre mans i em vaig intentar obrir com ho havia fet amb les meves altres víctimes.-Què creus que estàs fent?- En aquell moment la meva acció es va aturar. -No em guanyaràs, som més forta que tu estúpida, ets feble, mai em guanyaràs. -Que sàpigues que em moriré, però tú moriràs amb jo!- Que ho creus tu, ja estàs agonitzant, no et queda molt, ets patètica. Tenia raó, vaig començar a veure bubotes a la meva vista, però en un darrer pensament vaig recordar que duia la pistola, la vaig agafar, em vaig apuntar al front i- Sorpresa filla de puta- -Qu No va acabar de dir la frase i es va sentir un tret a l'aire, els restes de cervell que hi havia estaven tots tirats per terra, deixant una pintura macabra dibuixada amb els intestins de la meva mare, la sang del meu company i el que quedava del meu cap. Vaig matar-me aquell dia, i ho vaig fer amb un somriure.
